Bruna

Puzzles

2011-12-11T18:15:00.005+01:00

Des de petita, sempre m'han agradat els puzzles; i en feia molts. Ara no tinc temps de fer-ne (i mira que m'agradaria...) però si que en tinc per reflexionar sobre la vida i aquestes coses. I us preguntareu què tenen a veure els puzzles amb les reflexions de la vida?

Fa uns dies, parlant amb el Javi, em va venir al cap que la vida és com un puzzle. Però un puzzle de moltes peces, difícil i complex. Un puzzle en què totes les peces han d'encaixar correctament per tal que siguem feliços i estiguem contents amb el que fem, tenim, etc. Però, malauradament, hi ha peces que no encaixen, que no ens ajuden a avançar en aquest puzzle i que les hem d'intentar evitar o bé, si això no ha estat possible, deixar-les a part i oblidar-les. És cert que sense aquestes peces no aconseguiríem les altres.... potser totes són necessàries i d'alguna manera importants, tot i que en el moment que ens toca posar-les al seu lloc ens costi i ens sigui dolorós.

Aquest puzzle és difícil perquè no sabem com és. Ens l'anem trobant a mesura que creixem i ens fem grans. A vegades trobem més d'una peça que pot anar en un mateix lloc i hem de decidir quina... les decisions! que difícils que són; ja que en funció de la que triem, el puzzle ens oferirà unes peces o unes altres i no sabem quines són.

Podríem dir que són unes peces en blanc que a mesura que les anem col·locant al seu lloc va sortint el dibuix de la nostra vida. Això fa que no sigui fàcil. Podríem dir que seria com un d'aquells puzzles de mil peces o més en blanc i negre d'un bosc, en què els colors s'assemblen molt.

El moment d'acaba el puzzle.... doncs el final de la vida. Si... no sabem com ni quan acabarà. No sabem quina és la última peça que cal posar ja que tot i que a vegades ens pot semblar que ja ho hem fet tot, que som molt feliços, etc, sempre hi ha alguna sorpresa que fa que continuem fent el puzzle.

També es podria pensar que la vida són diferents puzzles: per edats, hobbies, feines, etapes ... cada ú de nosaltres anem canviant al llarg de la vida, i potser anem acabant petits puzzles que hem anat començant simultàniament o no.

Aquesta és una de tantes reflexions que hi poden haver en aquest bloc o que podeu tenir vosaltres, i segur que totes són bones i no n'hi ha cap de millor que una altra. Simplement, jo les vull compartir.

Avui... un poti-poti....

2011-11-09T21:03:00.002+01:00

No sé com començar.....

Ara feia mooooooooooolt temps que no entrava al bloc, ni sé si vosaltres - els lectors- ho heu fet; si és així haureu vist que no he fet gaire cosa.

Fa una mica més d'un any de la última entrada, i ara quan hi he entrat, he pensat...."Arma't" (com deia l'Àvia).... no, no he pensat això, sinó que m'ha picat el cuquet i he decidit escriure-hi tot i que no estic massa inspirada.

Això de la inspiració és curiós...hi ha dies que en tens molta, i a vegades t'agafa a on menys t'ho imagines, a vegades no en tens gens i has de fer un treball o alguna cosa en què t'has d'inspirar. No sé si serà perquè cada vegada tots anem més atabalats i això d'internet, els cercadors on pots trobar tota la informació, les xarxes socials, etc, ens frena una mica i ens aparca la imaginació i la inspiració. Però en fi, què hi farem, no sé el que acabarà sortint en aquesta entrada.

Entre la feina i altres coses que faig tinc poc temps. He estat tot un any sense escriure, però suposo que no donava més a l'abast, i no crec que aquest curs ja fa dos mesos que ha començat em permeti tenir estonetes per fer-ho, però ho intentaré...

I és que amb un any la vida dóna moltes voltes i pot passar de tot, bo o dolent, però de tot. Amb un any podem crèixer com a persones, ens fem grans, poc a poc entrem al món dels adults, agafem més responsabilitats, i sense voler-ho, i a vegades inconscientment, deixem coses en què abans ens hi dedicàvem molt. Suposo que són etapes de la vida, i que pot ser que en algun altre moment ens les tornem a trobar o bé les deixem per sempre, però estic segura que és per alguna altra etapa millor. El que sí que és veritat, encara que deixem moments, etapes, amistats, coneguts, etc, enrere sempre ho portarem a dins nostre -ja sigui al fons més profund del cor o a la motxilla que portem a la nostra esquena i que anem omplint al llarg de la nostra vida- i ens servirà de cara a altres experiències i etapes que haguem de passar i com a aprenentatge. Perquè ja sabeu que la vida és un aprenentatge constant. No només aprenem el que ens ensenyen de petits a l'escola o a casa, sinó a tot arreu, cada acció... ens serveix per aprendre i, encara que no ho volem, ho fem.

En fi.... que per no està inspirada Déu n'hi do, no?
Aquí ho deixo i espero (tot un repte) poder tenir uns minutets per tornar a escriure....
Fins aviat!!

Un nou curs...

2010-08-31T10:03:00.003+02:00

Ahir al matí volia escriure, però no vaig poder. Em va venir l'inspiració. Tenia una idea.

Volia fer una reflexió sobre el final de les vacances i la preparació del nou curs que estem apunt de començar, però en qüestió d'hores les coses van canviar. Tot només per una trucada. Però no va ser una trucada qualsevol, no.

Al matí volia escriure que se'm feia estrany tot plegat. La gent comença a treballar, a planificar-se els horaris i totes aquestes coses, però jo no podia. No sabia res de la feina ni quan començaria a treballar.... però ja us dic, en qüestió d'hores i d'una trucada important, tot va canviar. Així que l'escrit no el vaig fer.

Ara ja sé que continuaré treballant a la ONCE (tot i que m'ho han de confirmar avui), com l'any passat, que començo demà o demà passat, i per tant, torno a tenir aquella sensació de principi de curs, de preparar-ho tot, una mica de mandra per començar (tot i que hi ha moltíssimes ganes), els horaris, .... no sé.... aquella sensació que es repeteix any rere any a l'acabar l'agost per deixar pas al setembre i començar la rutina un altre any.

Així doncs, ara només us puc dir que molts ànims per la tornada a les feines respectives i a la rutina. Espero que aquest estiu hagueu agafat moltes forces i hagueu carregat les piles per afrontar aquest nou curs que, per alguns ja ha començat, i per altres ha de començar demà!!

Molta sort!!

Crida

2010-08-23T22:23:00.002+02:00

"Crida, el plor tanca la ferida,

corre dóna't brida.

Surt, canvia de vida,

aprèn del passat.

No li donis l'esquena,

no val la pena.

Quan el negues,

et lliga una cadena.

La llibertat s'ha de guanyar

amb paciència.

No és una ciència...

clarividència,

demència,

independència...

seguretat.

Autoestima, ets tu qui et cuida,

ets tu qui et mima.

No pot ser lliure

qui té l'ànima buida.

Poc a poc, pas a pas,

cuses pedaç amb pedaç

i et refàs del cop.

Paciència, que en vindran més...

la vida és com és.

I si prens mal...

Crida, el plor tanca la ferida.

Corre, dóna't brida,

i aprèn del passat"

("Crida"-"Un segon"-Sol i Serena)

A vosaltres...

2010-08-11T13:21:00.004+02:00

I avui els hi vull dedicar el blog a unes persones molt especials per a mi.

Sembla mentida el que arriba a fer la música. Com aquell qui diu, fins fa quatre dies no els coneixia, i ara... crec que la confiança fa fàstic (per dir-ho d'alguna manera).

Com vaig dir ahir, revisant els comentaris del bloc, em van venir al cap un munt de records i idees per escriure. Ai sí.... (així que Montse i Meritxell), i avui mira, mentre espero per dinar i anar a La Guàrdia uns dies, aprofito i escric.

Doncs sí, amb aquestes persones hi mantinc contacte via xats i aquestes coses. Ara, però, fa temps que no els veig i hi parlo poc... però només que em contestin la salutació ja estic contenta. No sabeu com els trobo a faltar. Tinc moltes ganes de veure'ls.... però la cosa està com està.

L'últim concert que van fer no hi vaig poder anar, però m'han dit que va anar molt i molt bé, malgrat tocar en hores intempestives. I ara, toca esperar... potser fins la Fira de la Ratafia de Besalú? No tenen concerts i, normalment, si no és així no ens veiem.

Vaig entrant a la web, al bloc... però no hi ha novetats. A casa els escolto quasi les 24h (tot i que de tant en tant canvio de música), però no és el mateix. No té res a veure escoltar un cd del teu grup preferit que veure'ls en directe! Canvia tot tant!!

Em vaig rellegir alguns escrits sobre ells que tinc al bloc... Quants concerts!! Quantes coses viscudes. Quan va ser l'últim? El del CAT? Sí.... genial! Com sempre. I és que, què us he de dir jo que no us hagi dit ja?

A més, l'altre dia vaig regalar-li el vostre segon cd a la Mar, la meva cosina. Em va dir que li encanta i a la seva família també! Estan super contents!!!

Gràcies!! Gràcies per les cançons, pels directes, pels cd's, per aguantar-me, pels bons moments que he passat amb vosaltres, per les cançons dedicades als concerts, per.... per TOT. Sou genials, i com he dit, tinc moltes ganes de veure'us de nou, sigui en un directe o trobar-nos a algun lloc.

GRÀCIES, SOL I SERENA!!

Petons per a tots i totes!!

"I em regaleu un somriure per poder-lo reviure".

Nova etapa del bloc?

2010-08-10T15:44:00.002+02:00

Entre ahir a la nit i avui, he estat posant ordre al bloc, mirant els comentaris i aquestes coses. Quants records m'han vingut al cap al rellegir (en diagonal) les diferents entrades que he anat escrivint al llarg d'aquests tres anys.

Uix... sembla que sigui una despedida del bloc! però no ho és pas, eh?

Doncs això, que m'han vingut molt records al cap i hi he somrigut, hi he reflexionat, hi he tingut nostàlgia... i de cop i volta m'han vingut moltes idees per escriure. Últimament l'he tingut una mica abandonat per qüestió de temps. Sembla que no, però un bloc porta el seu temps i tot això. I mira, he decidit fer una petita entrada (una mica tonta, si).

Mentre s'està fent el dinar, estic al menjador de cal BBC (que, com em va dir l'Álvaro per telèfon, ara és només cal B), sola, i amb l'ordinador de la Crispi perquè el meu l'estan arreglant, aprofito per escriure.

He anat veient petites evolucions a l'escriure. He pogut recordar diferents moments que he passat amb aquests tres anys. He vist que hi ha coses que han canviat, meves i d'altra gent. Relacions distanciades. Jo també he canviat. Han apregut coses noves, i n'han desaparegut; però n'hi ha que segueixen igual.

Arrel d'aquesta neteja de comentaris i revisió del bloc, tinc ganes de seguir mantenint-lo. Qui sap, potser comença una nova etapa en aquest petit capítol de la meva vida.

Avui, ha quedat una entrada estranya, però és el que m'ha vingut.

Així doncs, el bloc físicament no canviarà però potser canviarà el contingut o les entrades que pugui escriure-hi.

Fins la propera!

Reflexió breu però interessant...

2010-08-05T19:40:00.004+02:00

"Un viejo indio estaba hablando con su nieto y le decía:

-Me siento como si tuviera dos lobos peleando en mi corazón. Un de los dos es un lobo enojado, violento y vengador. El otro está lleno de amor y compasión.

El nieto preguntó:

-Abuelo, ¿dime cual de los dos lobos ganará la pelea en tu corazón?

El abuelo contestó:

-Aquel que yo alimente."

(Bossa del Natura... gràcies, Eli!! Un dinar molt guai!)

Per reflexionar-hi una mica, no trobeu?

Sal de colors, la de la vida?

2010-07-03T00:59:00.004+02:00

L'altre dia, mentre feia sal de colors, em va venir una idea per posar a les meves reflexions.... I aquí la teniu!

Sovint es diu o hem sentit dir que tal-cosa-o-tal-altre són la sal de la vida. És a dir, que tal-cosa-o-tal-altre fan que la vida tingui un sentit, que hi hagi aquell "puntillu" que la fa interessant, que ens motivi quelcom, etc.

També es diu o hem sentit dir que la vida és de tal color. Els colors de la vida els definim en funció de l'estat d'ànim en què ens trobem en aquell moment: si estem tristos o deprimits ho veiem negre, si estem contents (generalment) ho veiem tot de colors vius, si tenim esperança per alguna cosa la vida la veiem verda, etc.

Tot això és molt subjectiu i depèn de les experiències viscudes. Dues persones que passen una mateixa situació, no tenen perquè veure-la del mateix color, o que per a totes dues sigui la sal de la vida.

Doncs bé, vaig estar-hi pensant mentre passava el guix per sobre la sal que potser totes dues coses van relacionades. És a dir, que tal-cosa-o-tal-altre que són la sal de la vida les veiem en colors. No sé si m'explico. Potser s'entendrà més si em pregunto: la sal de la vida és de colors, en funció del nostre estat d'ànim? O bé, els colors en què visualitzem la vida, afecten a la sal de la vida? Són preguntes que em van venir al cap, de les quals no n'espero resposta. Simplement és la reflexió que em faig. Potser no, pot ser la sal i els colors de la vida, no van gens lligats i són totalment independents.

No ho sé. Jo no en tinc la resposta i penso, com he dit més amunt, que tot plegat és totalment subjectiu...

Així doncs... posem colors, colors bonics a la sal de la vida.

Petits grans moments d'infantesa

2010-06-15T11:54:00.003+02:00

Porto des de diumenge malalta. Estic de baixa. Avui però, ja estic millor. Fa una estona, mentre esmorzava i feia alguna altra cosa, m'he enrecordat de quan era petita. Sí, de quan era petita i estava malalta (les poques vegades que m'hi posava). Quan em posava malalta, com que la mare anava a treballar, em deixava a casa. Al pis de baix hi vivia l'àvia Núria. Quan em quedava sola, baixava a casa l'àvia, amb el Mico-Mono, i m'estava amb ella tot el dia fins que arribava la mare.

Baixar a casa l'àvia volia dir parlar amb ella, ajudar-la a fer coses, jugar amb el Trap (el gos que tenia), jugar amb algunes joguines que tenia ella, mirar la TV amb ella, aprendre a fer punt de creu o una altra labor, .... Recordo que podia fer moltes coses.

També hi havia la Conchita, que ajudava a l'àvia i després pujava a dalt per ajudar la mare. Jo també l'ajudava a fer els llits, a netejar....

Recordo especialment un dia que estava malalta. No sé quina edat tenia, però no era massa petita, que amb un matí i gràcies a l'ajuda de l'àvia, vaig poder fer un jersei de mitja per una de les meves nines. I encara el guardo.

Quins temps aquells... I com es troben a faltar les àvies.

No sé si és l'encostipat, la febre, el mal estar o què, però m'he posat nostàlgica i tenia ganes de compartir-ho!

Aquests són petits grans moments de la meva infantesa.

Ara que et miro...

2010-06-05T10:49:00.005+02:00

"Molts estius de neu i fred,

fart del blanc, fart d'abrigar-te...

saps on venen els bitllets

d'on el sol no fa vacances.

Saps on venen els bitllets

d'on el sol no fa vacances,

allà hi pots comprar bon temps,

una casa i mil paisatges.

Hi podràs trobar bon temps,

una casa i mil paisatges,

oliveres, un mar clar

i sorra tèbia a les platges.

Oliveres, un cel clar,

sorra tèbia a les platges,

i si a la nit no pots dormir,

que despengin les campanes!

A la nit no pots dormir,

que et molesten les campanes,

i les festes al carrer

i la música a les places.

Tantes festes al carrer,

tanta música a la plaça,

i el parlar d'aquesta gent

que s'entén en llengua estranya.

I no entens aquesta gent

que parlen en llengua estranya...

fas maletes, vols marxar

de tornada cap a casa.

Fas maletes per marxar,

i te'n tornaràs a casa

un xic torradet del sol,

però amb el fred a les butxaques.

Ni el sol solet, ni la pluja,

ni el vent que eixuga ni el teu abric.

Ara que et miro, ara que et miro ric."

Núria Lozano

("Ara que et miro"-Cap, 2009-La Carrau)

"..de sentir, d'escoltar, de tenir la MÚSICA A LES MANS.."

2010-05-18T00:14:00.002+02:00

Semblava una data llunyana quan la vam decidir. Quan va ser, abans o després de Nadal, la reunió preparatòria? Ara mateix no ho recordo, però sé que queda lluny. Poc abans de Setmana Santa vam començar a enviar informació a les famílies, alumnes, escoles de música... Parlant amb la gent de Puigcerdà... tota una feinada!!! Una gran feinada, que queda resumida en un sol dia. En unes hores. Coses que passen amb els grans esdeveniments.... I aquest n'és un.

Sí, estic parlant de Música a les mans. Una jornada musical on es troben els diversos alumnes cecs que fan música extraescolar, es fan assajos, activitats familiars, dinar conjunt per acabar amb un concert.

Aquest any s'ha celebrat la IV TROBADA DE MÚSICA A LES MANS, a l'escola de música de Puigcerdà. Això va ser el 8 de maig d'aquest curs.

Uns quants alumnes, pares i mares, acompanyants, mestres i voluntaris, vam sortir a quarts de vuit del matí amb un autocar per anar cap a la seu de la trobada. Vam arribar allà puntualment cap a les 10h, on tots plegats ens vam situar una mica. Vam agafar els participants -de totes les edats- i vam dir als pares que fins l'hora de l'activitat familiar nosaltres ens faríem càrrec dels seus fills i filles. Així doncs, els vam donar l'esmorzar que ens havien preparat i quan hi vam ser tots, vam anar fins al Casino Ceretà, lloc on faríem el concert a la tarda.

Era l'hora de fer l'assaig. Començàrem per la cançó conjunta, escrita -expressament- per un dels alumnes participants a la trobada. Quin goig feien tots dalt l'escenari, cantant la cançó, amb un bon equip de músics acompanyant-los en directe... era de llagrimeta.... Després de tot això, mica en mica els alumnes van anar pujant a l'escenari per provar les peces que duien preparades per al concert de la tarda. Es va allargar una mica, però no hi va haver cap problema. Després de l'assaig i per fer una mica de gana, cap al gimnàs d'una escola de primària on en Jordi Roura i la Laura Pérez ens van expliquenr un munt de contes i ensenyer cançons. Ja amb la gana ben oberta, professors i alumnes vam agafar l'autocar per arribar-nos al poliesportiu de Puigcerdà on ens tenien preparat el dinar. Vam dinar tots junts, en tres taules ben llargues. debíem ser uns 80 o 90...

Mica en mica s'anava acostant el final de la jornada... un cop vam haver dinat, tots altre cop a l'autocar, ens dirigíem al Casino Ceretà. Arribava el gran moment. El més esperat pels alumnes i per tothom. El gran concert era apunt de començar. Pianos, violí, flauta de bec, bateria, cant... tots feien la seva petita aportació. Nivells molt diferents: des dels petitons que comencen fins als grans que ja acaben. I finalment, l'estrena de la cançó "La música a les mans". Quin goig!! Quina emoció. Pell de gallina. Va ser tot un èxit!! I Fins i tot un petit bis, hi va haver, on el públic va participar a cantar amb tots nosaltres. I després de l'eufòria col·lectiva, tocava reemprendre el camí de tornada a Barcelona, amb l'autocar.

Les cares de la gent havien canviat. Els aires de muntanya, la convivència amb tothom, les diferents activitats al llarg del dia, però sobretot sobretot, LA MÚSICA va tenir el seu protagonisme i va fer que Puigcerdà es convertís en un lloc màgic per a tots els participants de la trobada i també per als seus acompanyants. Una màgia que no hi és enlloc més. Cares d'il·lusió, d'alegria, d'agraïment, de... tantes, tantíssimes coses que costa expressar-ho amb paraules.

Va ser un trobada molt bonica, la veritat. Correus electrònics, reunions, trucades, ... uf, són moltes les coses que s'han hagut de fer al llarg del curs per arribar a organitzar un sol dia, que ja us puc dir jo que una cosa compensa l'altra. Veure les cares de felicitat dels alumnes compartint un dia com el d'aquest dissabte no té preu.

Moltes gràcies a tots per fer-la possible!! I prepareu-vos que la del curs vinent serà la V Trobada de música a les mans, i alhora el Xè aniversari....

Nombres màgics...

2010-04-20T08:22:00.001+02:00

"Tres" és un.....

...nombre....

...màgic!

I...

vint-i-set...

...també!!

Recordant

2010-02-23T19:57:00.003+01:00

El sol tocant-me

a la cara.

El paisatge verd

i les muntanyes nevades.

El cel blau.

Tranquil·litat.

Música de fons.

Lluny del soroll.

Lluny de la ciutat.

Calma.

Respirant aire pur.

Felicitat.

Omplint les butxaques

d'aquesta sensació.

Enmig de l'hivern,

recordant l'estiu.

Ganes de primavera.

Ganes de bon temps.

Ganes de sol.

Ganes de prats florits.

Ganes de veure els infants

jugant pels carrers.

Ganes de somriures sincers.

Ganes d'ulls brillants.

El sol tocant-me

a la cara

El paisatge verd

i les muntanyes nevades.

El cel clar.

Tranquil·litat.

Música de fons.

Enmig de l'hivern,

recordant l'estiu.

Recordant els petits

grans moments.

Recordant el teu somriure.

Recordant els teus petons.

Recordant les hores al teu costat.

Recordant les bones estones

amb tu.

Enmig de l'hivern,

recordant l'estiu.

Bruna Santanach,20.Febrer.2010

(Argelaguer)

Un mes sense tu, Àvia!

2010-02-06T12:41:00.003+01:00

Ahir, 5 de febrer, va fer un mes que es va morir la nostra estimada avieta. És curiós però fins la nit no me'n vaig adonar. Suposo que és perquè el temps passa molt de pressa i la vida segueix endavant. Tot i així, s'ha fet estrany no preguntar-li a la mare com està l'àvia, saber quin dissabte o diumenge ens toca, que la mare no hi vagi a dormir, no anar-la a veure... També és estrany -o si més no a mi se me'n farà- no tenir-la entre nosaltres quan hi ha celebracions, als Reis, a la Festa Major, a l'estiu al cicle de concerts, ... Són tantes les coses compartides i viscudes amb ella que és difícil imaginar-s'ho d'una altra manera.

En motiu d'aquest primer mes d'estar sense ella, m'agradaria compartir amb tots vosaltres el text que vam llegir els néts i nétes (i escrit entre tots) el dia de la cerimònia.

"En record de l'Àvia

La nostra infantesa està vinculada a una àvia infinita. Una àvia que va tenir sempre la clau d’entrada al país dels somnis i mai no en va tancar la porta. La mantenia només ajustada, sempre a punt d’obrir-se de bat a bat per sorpresa. Ens va saber convertir en la més il·lustre ciutadania d’un regne màgic on no només tot era possible sinó que, a més, era molt divertit.

Quan recordem aquells primers anys dolcíssims de les nostres vides retrobem palaus i cabanes, vaixells, cohets, cuines i banquets, desfilades de moda, obres de teatre, grans concerts de gala, expedicions per selves exòtiques, tresors fabulosos, heroiques escalades, pocions màgiques, remeis miraculosos, personatges estrambòtics...

El món que l’àvia ens oferia estava ple de botons i cordills, coixins, draps, mocadors, llençols, papers de diari, taps de suro i tota mena d’objectes quotidians que a les seves mans guanyaven el poder de convertir-se en tot el que calgués. Jugant amb ella mai no ens faltava de res tot i no tenir gran cosa. Sempre hi havia una capsa en algun lloc que contenia exactament el que ens calia per a afrontar tota mena d’aventures, practicar de maneres sempre atípiques tots els esports imaginables o celebrar amb el màxim esplendor tot tipus de grans esdeveniments.

Per que l’àvia sabia guardar cada cosa al seu lloc: una caixa de galetes Birba, un pot de Nescafé o de ColaCao degudament etiquetat, un calaix secret, un racó d’armari o l’interior d’un llibre es convertien en el cofre de cada tresor. També al seu cor tenia una caixeta per a cada un de nosaltres i ens ho demostrava sovint, en secret, per fer-nos sentir especials i únics.

En els moments més difícils de cada un dels seus néts, podia convertir un plor en una rialla amb només una mirada. Una paraula seva, una ganyota o un gest i el món sencer es transformava. Totes les nostres pors i tristeses, les injeccions, les malalties, les operacions, les pèrdues més doloroses, ens eren menys terribles al seu costat.

Amb serena eficàcia, l’àvia va saber sempre endreçar els nostres petits móns: desenfadava enfadats, tranquil·litzava espantats, curava malalts, rentava bruts, pelava peluts, cosia descosits, arreglava espatllats, divertia avorrits, alegrava tristos, pentinava despentinats, espolsava enfarinats, trobava amagats, adormia desperts i despertava adormits però la seva gran especialitat va ser sempre alimentar els afamats i fins els que no tenien gana fent-nos repetir i “tripitir” de tot el que es portés a taula.

També va nodrir els nostres esperits descobrint en cadascú talents, habilitats i virtuts que sovint ningú més havia descobert. A vegades, hom pensava que havia fet una malifeta i als seus ulls només hi apareixia la demostració inequívoca d’un nou talent ocult fins aleshores. Quan passava això també comprenies que una vegada havia estat bé però que era millor no repetir-ho i era un mateix qui es renyava mentre ella l’aclaparava amb elogis deliberadament exagerats.

L’àvia tenia una manera de parlar vistosa i colorista. Havia anat enriquint un llenguatge propi fet de jocs de paraules, frases fetes de collita propia, divertides onomatopeies i bromes recurrents que cada vegada guanyaven nous sentits. Els més menuts eren “ratolinets ensucradets i macos”, quan quelcom estava molt bé “hi cantaven els àngels en cos de camisa”, quan li deies “gràcies”, et responia “vostè les té totes”, els litines eren “aigua que pica”, el peix arrebossat que no ens agradava es convertia en el “peix que fa garranyec” i ja era boníssim.

El món de l’Àvia Teresa, Titus per als més petits, era una gran taula on tothom hi tenia un plat, una cadira i l’escalf tan especial, la generosa acollida, que sabia oferir als nouvinguts, als més febles, als més menuts, als malalts, als tímids... per integrar-los en un món en el que hi havia un lloc preferent fins i tot pels ninots i les nines, els personatges dels contes, els gegants de La Guàrdia, els gossos i gats, qualsevol animaló. Per tot i per tothom tenia un nom, un lloc, un moment, un secret, molt d’amor.

Reinventava les coses i les persones amb disfresses i vestits, però també amb paraules que tenien el poder de magnificar qualsevol cosa i fer-la brillar amb llum pròpia i nous colors molt més vius. I així són la nostra estima, l’immens agraïment i l’intensa tendresa que sentim per tot el que vam compartir amb ella: lluents, dolços, plens de colors... màgics.

Els seus néts, a mesura que ens hem anat fent grans, hem entès que aquesta permanent sensació d’abundància que ens encomanava l’havia après en els pitjors moments de més mancances. I també que la perenne alegria que escampava als quatre vents l’havia destil·lat, a base de saviesa, de tot el dolor i la tristesa d’un món, el de les persones, que sempre va sentir i viure com a part d’ella mateixa. Així, tot i anar perdent la innocencia infantil, la nostra fascinació envers l’Àvia Teresa enlloc d’atenuar-se ha crescut encara molt més.

No hem conegut cap altra persona tant capaç com la nostra àvia de sentir directament des del cor dels altres. De tots i cada un dels altres. També, per la manera que tenia d’estimar la natura i, molt especialment les flors i les herbes aromàtiques, sospitem que coneixia els misteris del seu llenguatge secret i que, per exemple, era capaç de fer-li entendre a l’espígol com s’havia de convertir en una pinya aromàtica.

Avui, com quan érem petits, ens pensem que estem tristos. En aquest cas per la seva pèrdua. Però l’hem conegut i estimat d’ençà que vam néixer i, poc a poc però seguidet, com sempre ho va fer tot ella, anirem descobrint que en realitat es tracta del seu darrer gran truc i el més meravellós de tots: des de l’equitat i l’immens amor que van guiar tota la seva vida, ha repartit els tresors màgics de la seva personalitat única entre tots nosaltres per que els poguem portar amb nosaltres, al cor, ben desats en una capseta. I ens orientaran, confortaran i acompanyaran en tot el que fem a partir d’ara.

Com els boixacs que sempre va plantar arreu, nosaltres hem germinat, brotat i crescut. I florirem arreu, fem el que fem, sabent, com ens va ensenyar, que el que farà segurs els nostres camins serà que els fem SEMPRE estimant.

Gràcies, Àvia!
I tu si que les has tingut totes.

Gener de 2.010
Agraïment dels seus 23 néts
a la nostra Àvia “Titus” Teresa
per tota una vida d’amor"

Carta d’una néta a una gran Àvia

2009-12-28T10:35:00.002+01:00

27 de desembre de 2009

Llevar-se un dia d’estiu a les 7h del matí i anar, amb el Mico-Mono, a la teva habitació de la Rectoria. Els títols de “El més maco de…” per a casa cosí que baixava a esforzar. El Somiecuter. Les “tonteries” amb el Mico. Els cangurs que ens feies quan la mare no hi era. La ballarina de la cama curta. Gravar un caset. Les nits de Reis que passaves a casa quan el pare va morir. Les històries de quan tu i els teus fills éreu petits. Els dinars a casa teva – al carrer Bruc i a Diagonal -. La robeta de les nines. Fer cagar el tió. Els Pastorets. La Guàrdia. Els regals de Reis fets per tu. Les tovalloles, les bosses de viatge… La música. Quan ens deies « T’he sentit » després d’un concert on cantàvem 100 nens. El « fulano ». Les teves frases. La teva companyia. La teva dolçor. La teva energia. Tot el que ens has ensenyat. Les ganes de fer coses. La unió de la familia tan nombrosa. Pineta. Els grups de famílies… i un llarg etc és el que fa de tu una Àva mol especial. Una Àvia sempre atenta, una Àvia pendent de què no ens faltés mai de res, una Àvia carinyosa amb tots, una Àvia amb una gran estimació pels amics, els fills, els néts i per a tota la gent del seu voltant. Una Àvia lluitadora, volent tirar endavant una gran familia benavinguda, volent fer renéixer un petit poble de l’Anoia.

UNA ÀVIA QUE NO TÉ PREU.

Àvia Teresa, Avieta, Abuelita…. Sempre seràs la meva AVIETA, però alhora, has estat, ets i seràs l’Àvia de tots nosaltres. Un bon referent. Un exemple a seguir.

Tots els néts, fills, coneguts, germans, amics… hem pogut gaudir de tu. Cada ú al nostre moment, i en èpoques diferents.

Tots et recordem per una o altra cosa (o més d’una). Tots t’estimem i estem molt tristos perquè ens deixes.

Sí, ens deixes. Ens deixes físicament i en presència, però sé –i estic convençudíssima- que ningú t’oblidarà i sempre et recordarem. Dins nostre ens has deixat una gran petjada i, almenys en mi, ocupa una gran part el teu record i la teva estima.

Àvia, moltes gràcies per la persona que ets i has estat. Moltes gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes gràcies per tot allò que ens has ensenyat. Moltes gràcies per tots els moments compartits. I, sobretot, moltes gràcies per ser una gran ÀVIA!!!

T’estimo i t’estimaré sempre!

Bruna

Divendres de 21Boutons

2009-10-25T11:02:00.001+01:00

Ai, quines ganes de ballar que tinc! Es nota que arriba final de setmana pel cansament acumulat de la feina i també perquè el cos sembla que noti que a la nit toca moure’s. Com tots els divendres, avui toca baixar a la Plaça del Rei per fer moure una mica l’esquelet.

Després de la setmana passada, que vam fer un petit viatge a Suècia, avui aterrem a Catalunya. Bé, podríem dir que tenim un peu a Catalunya i l’altre a Bélgica, ja que el grup que s’encarrega de fer-nos ballar avui, 21Boutons, està compost per un català i una belga, bé, valona.

Sembla que aquest divendres hi ha més gent que als anteriors. No sé a què deu ser degut. No sé si pel grup o bé perquè ja portem uns dies de rodatge i ballaruca a la plaça i mica en mica la gent se n’assabenta. Bé, és igual. La qüestió és que l’espai començava a quedar una mica petit, però, com ja vaig dir anteriorment, en un altre escrit, hi ha menys gent que mira, cosa que fa que guanyem una mica més de plaça.

Aquest duo d’acordions van saber fer ballar al públic que estàvem allà, combinant danses catalanes, valones i també d’altres llocs. Xotis, sardanes, masurques, cercles.... i altres danses que estan al seu segon cd, del qual en feien la presentació.

Abans que comencessin, van fer un petit taller de danses; aquest cop, conduit per la Bet. I després, a ballar s’ha dit! La Marinette, amb traducció al català del Pere, ens explicava les danses valones.

Quin goig feia la plaça. He de dir que aquest cop vaig ballar més que els altres divendres! I m’ho vaig passar genial. La gent, la música, l’ambient, la màgia.... un divendres especial. Gent coneguda, que feia dies que no veia, ara ballava amb un, ara amb l’altre. Parlar amb tal o qual persona, fer cercles concèntrics,...

Un gran ambient i clima es va crear divendres a la plaça. No volíem que s’acabés. Tant va ser així que tant el Pere com la Marinette van baixar de l’escenari per tocar una masurca acústicament ja que era l’hora de plegar.

Tot plegat molt bonic i genial! I és que .... què faríem els divendres, els amants del folk, sense poder anar a ballar a la plaça del rei???????????

Ens fem els suecs!

2009-10-25T10:33:00.001+01:00

Després d’un dia llarg i dur de feina, arriba la nit. Estic tan cansada que em plantejo si realment tinc ganes de baixar a plaça. Consultant-ho amb el coixí, la decisió és positiva. Així que em preparo les coses i vaig a buscar el metro. He quedat amb la Cris per anar-hi a sopar. Com tots aquests dies, arribem abans i hi ha taller de danses. Però aquest cop diferent. Avui em temo que serà diferent. Trencarà la rutina de tot. El taller és de les danses que tocaran després. Avui, però, no hi ha un grup de la nostra terra. No. Al bell mig de la plaça veiem tot de gent, homes i dones, que van vestits amb roba tradicional d’algun lloc europeu, i veiem que les danses que ensenyen al taller no són les típiques i tòpiques....no. I és que resulta que avui, a la Plaça del Rei, toca el grup Akademiska Folkdanslaget i Stockholm, de Suècia. Per tant, el taller consisteix en danses sueques.

El ball comença. Un noi puja a l’escenari per traduir tot el que ens expliquen, les danses com es ballen, etc. La cosa comença amb polska. Es forma un gran cercle de parelles. Jo, em quedo a fora, mirant-ho. Fa molt de goig veure la gent d’aquí, vestida normal i corrent, com balla amb els suecs, vestits de la manera tradicional. Entre polques, polskes i valsos, va passant l’estona. A la meitat del ball, del seu repertori, ha arribat el moment de què tothom (menys ells) descansem. Ens fan una mostra de les danses que ballen. Intueixo que deuen ser com un esbart dels nostres, que a part d’ensenyar les danses, fan actuacions.

Es planten al mig de la plaça i es crea un cercle al seu voltant. Tothom vol veure com ballen. Semblen personatges sortits d’un conte, amb la roba que porten. Dansa rere dansa. La mostra no es queda curta. Però tampoc es fa llarga. Ho fan molt bé. I arriba el final. Ara, som nosaltres, de nou, que, barrejats amb ells, hem de ballar. Continuen traduïnt-nos les explicacions de les danses, per fer-ho més fàcil.

Sí, realment ha sigut un divendres diferent. M’ho he passat bé, però tot i així se m’ha fet una mica pesat i llarg. Les explicacions amb anglès, les traduccions al català (que sort que n’hem tingut), les danses que, en general, han sigut lentetes i repetitives, ha fet que fos un divendres diferent dels altres i als quals estem acostumats. Vull afegir, però, que ha estat curiós i interessant poder conèixer danses del nord europeu i veure realment com es ballen amb gent d’allà que han vingut a ensenyar-nos-ho.

Un divendres diferent però internacional. I ara, com sempre, a esperar la propera setmana!

Harmonitzant la Plaça del Rei

2009-10-25T10:28:00.002+01:00

Després d’una setmana intensa de treball, d’ubicació a la feina nova i tot plegat, per fi arriba l’esperat divendres, i això vol dir que si tot va bé, baixarem a plaça a ballar!

Avui, a diferència de la setmana passada, s’inaugura la Plaça del Rei infantil, on petits i grans aprenen algunes de les danses que Harmonikando –grup que amanitza avui la betllada de la ballada- tocaran després.

Arribo que la ballada infantil ja ha començat. Em sorprén de veure que hi ha bastants nens i nenes que han vingut a ballar. Les rotllanes que fan es veuen petitones, comparades amb les que farem nosaltres.

Mentre espero aprofito per anar saludant la gent que arriba i començar a fer caliu.

Dalt l’escenari, els músics ja estan apunt per tocar. De fet, han estat tocant pels infants, i ara ja es preparen per tocar pels grans. Harmonikando no és la primera vegada que toquen a plaça, ni jo és la primera vegada que els sento. Xotis, masurques, la polca de l’estrella, el gran square... i moltes altres més danses. A diferència d’altres cops, però, avui, Harmonikando ens portava una sorpresa preparada. A mig concert, a part de totes les harmòniques que toquen, hi afegeixen veus a les danses. Surten tres noies, l’Aina, la Berta i la Cèlia, a cantar tres dansetes, una d’elles, a capella, i les altres acompanyades. Que bonic que queda el Ruemlaj, amb les seves veus i la gent de la plaça ballant-lo. Realment, això, ha trencat una mica el clima creat fins ara, però per crear-ne un altre de diferent.

Riures, fer el boig, passar-s’ho bé, voltes, marejos, trepitjades.... que divertit! Però alhora, quin caos es crea amb el Gran Square!! És una dansa que no és fàcil de ballar, i que el meu primer pensament ha sigut: “què fan fent això a pl?” però bueno, diria que alguna cosa ha sortit.

Avui sembla que hi ha més gent que la setmana passada. Potser és que tothom se n’ha anat assebentant poc a poc i ha decidit venir. Tot i així, trobo que es pot ballar molt bé i m’estranya una mica... faig una ullada per tota la plaça i m’adono que no hi ha tants turistes ni gent mirant com ballem, cosa que a la primavera no era així i ens treia molt de lloc per ballar. Millor! Així no xoquem tant!

De manera ràpida el temps ha passat.... i malauradament això s’acaba. Són vora les dotze i poc a poc els músics es van presentant, indicador que arribem al final. No volem que s’acabi, no volem anar a casa, no volem perdre la màgia de la qual ens envoltem setmana rere setmana. Però com sempre, tot té un principi i un final. El dia d’avui s’ha acabat i el divendres que ve hi haurà un altre principi per ballar de nou!

Iniciem temporada a la Plaça del Rei!

2009-10-25T10:24:00.001+01:00

Avui per fi és divendres!!! Però no un divendres qualsevol, NO, sinó un divendres molt esperat, molt especial, per molts dels balladors amants del folk. Avui és divendres 2 d’octubre. Primer divendres d’octubre. Això vol dir que a les 22h, comença oficialment la temporada de tardor a la Plaça del Rei; i el grup encarregat de fer-ho és Cul de Sac. Mitjora abans, però, es fa un taller de danses, conduit per la Montserrat Rubio, per ensenyar les danses més típiques a la gent que no en sap.

Finalment són les 22h. És hora de començar. Es respira un bon ambient. Tot i que per a mi una mica estrany. Suposo que és el fet que és el primer dia, el retrobament amb molta gent que des de l’últim dia de la temporada de primavera passada no havia vist. Situar-se de nou en l’espai, ja que tants mesos sense anar-hi es nota i sembla que no hi hagués anat mai... Mica en mica sento que la màgia que m’aporta aquesta plaça, m’està invaint i sento, per fi, que ja he començat el curs plenament.

L’escenari, els músics, l’ambient, la gent, l’espai, la música, les danses d’aquí i d’allà... buf! Com ho trobava a faltar! Avui, però, és un repertori francès, bourrées, danses bretones, però també masurques, xotis, cercles... sonen i es ballen a aquesta gran plaça!

Avui, però, necessito ambientar-me. Necessito empapar-me d’aquest ambient, de la gent... ara parlo amb un, ara amb l’altre... Saludant a tothom que conec. Retrobaments. Això vol dir que no ballo gaire. Però la màgia hi continua sent.

Hi ha una cosa, però, que em crida l’atenció...no sé si és pel fet que és el primer dia i que la gent no se n’ha assebentat massa, però trobo que som pocs balladors. Els suficients per passar-nos-ho bé, i ballar amb prou espai. Trobo a faltar les trepitjades, els merders que es creen en segons quines danses, els cercles concèntrics, etc. Espero que els propers dies que segueixen, la gent s’animi a ballar i a fer botar el terra de la plaça.

Quan s’acaba el ball, torna aquella sensació de buidor. Torno a sentir que tinc ganes que torni a ser divendres. Torno a tenir ganes de ballar de nou, d’omplir-me de la màgia de la plaça, de la música, dels balls, de desconnectar de la setmana.... Ganes de... que de nou sigui divendres i poguem gaudir de tot això! Però no queda més remei, que deixar passar una setmana pel mig... així que paciència, i ens ballem el divendres següent!

Sol-i-serenajant de nou...

2009-10-23T20:46:00.004+02:00

Per fi! Ja era hora! Quines ganes! Tant de temps aturats als escenaris, però fent feina... una bona feina (n'estic segura), sense poder-los sentir només que en cd.... Sol i Serena van tornar a tocar en directe! Aquest cop, l'esdeveniment va tenir lloc a Cal Macarró, Calaf, el diumenge 18 d'octubre a les 19h. Quines ganes, tu!!! I va ser un concertàs! De debó us ho dic. Potser no puc ser objectiva del tot, després d'anar a tants concerts, però si que és cert que cada un d'ells és diferents i jo, com a humana que sóc, també els visc de maneres diferents. Cal dir, també, que aquest concert era molt esperat. Sabia que no seria igual que els altres.... bàsicament per una cosa en concret.... va ser la pre-estrena del seu segon cd, que es presenta a Manresa el dia 6 de novembre a les 19h, i que es diu "Un segon". Diumenge, tot s'ha de dir, vaig trobar a faltar algunes de les seves (i meves) peces, com ara "El pont de les 15 arcades" i "Abraça'm". Tot i que les vam demanar... no ens van fer cas. Però no em queixo pas. Vaig, bé, vam, poder gaudir dels nous temes que estan al cd i que em moro de ganes de tenir a les mans, com ara "El dia clou"; "Crida"; "Manelic"; "A la mar em tiraria"; "La dama d'Aragó"; "Els pastorets", i alguna més que ara no recordo.

Va ser tan genial!!!! Va valdre la pena anar fins allà amb tren i després amb el bus.... sí.... com que estan arreglant la línia o no sé què, de Manresa a Cervera està tallat i han posat uns busos que fan el recorregut del tren.

Vaig sortir del pis a quarts de tres del migdia, per agafar el tren de les 15h. Sabia que anava d'hora, però no tenia cotxe i a més després no hi havia cap tren per anar cap allà. Una mica pesat va ser el viatge, però quan vaig arribar a Calaf, vaig anar directa cap a Cal Macarró i, tot i que hi havia la persiana una mica baixada, amb tot el morro del món, vaig entrar i els vaig veure allà, assegudets i acabant de preparar coses del concert. Proves de so, les peces que tocarien, en Jan i l'Ibai corrent per allà... Com havia quedat amb el Guillem, vaig agafar la meva viola de roda per ensenyar-li. Aprofitant que hi havia anat amb temps, se la va estar mirant i provant. La Marta també la va mirar, els nens, apretaven les tecles, i res... poc a poc (pas a pas, cuses pedaç amb pedaç...)va anar arribant gent. Jo ja des d'un principi em vaig reservar el millor lloc!!! Quines ganes! Cada vegada més nervis, més ganes de sentir les noves cançons, de tornar a reviure les bones vibracions, la desconnexió,... tot el que m'aporten aquests sis músics als seus concerts.

Van començar amb "I per què no?", es van presentar com a grup. La cosa ja anava de veritat. Cançons noves intercal·lades amb les del primer cd. Un ambient màgic es va crear allà dins, el bar. Ells estaven estrets dalt l'escenari, però tan se valia. Ho donaven tot (o pràcticament tot). Estaven molt posats al concert i a acontentar al públic. Un públic molt entregat cantant les cançons, picant de mans, rient, escoltant-los atentament.

... TO BE CONTINUED.....

Quin ambient que es va crear. Tothom semblava que tenia ganes de sentir-los. I com vam riure! Entre les bromes d'en Peligru, les intervencions d'en Guillem i la Lídia... i anècdotes, com la de la Lídia, que va tenir un petit problema amb un micro.

Jo estava emocionada. Com una nena petita, que va per primer cop a un concert. Tenia ganes de veure'ls, com a grup, però també poder-hi parlar, saludar-los, fer la prova d'instruments varis (com és tradició després dels concerts...). No podia parar quieta a la cadira. Cantant, ballant, fent fotos i passejant-me pel bar, oblidant el tràfec i la rutina de la setmana, escoltant atentament el que explicaven... buf! Com ho trobava a faltar, tot això! I com no podia ser menys, la Marta, entre cançó i cançó, quan parlava, va fer sortir el meu nom un parell o tres de vegades. Ai, que bé! Ja tinc ganes de Manresa... però bé, la cosa no s'acaba aquí.

Podríem dir que en aquest concert, en certs moments es van crear un clima molt càlid, i alhora màgic. El primer va ser quan en Gerard Termes, un dels fundadors del grup que ja no hi és, va sortir a cantar, juntament amb la Marta, "Salsa verda". Era com al cd!!! En directe mai l'havia sentit així!!! Em va encantar!! jejeje.... Un altre moment màgic, i molt especial per a mi, va ser quan van cantar "En Tet del vi". Genial! Quan anaven arribant al final de la cançó, de cop i volta, la Marta va deixar de cantar. En Ferran i jo estàvem ballant el xotis, però quan vam veure que la cosa no avançava vam parar. Veia que la Marta em buscava. I de sobte ho vaig entendre! Volia que cantéssim. Així doncs, m'hi vaig llençar i vaig començar a cantar i ella repetia el que jo deia. Ella, a l'escenari, i jo a l'altra punta. Quan vaig començar a cantar tothom es va girar cap a mi. Veia i notava que tota l'atenció, tant dels músics com el públic, la posaven en mi. Vaig tenir la sensació que tot el que tenia al meu voltant desapareixia i que era una cosa entre Sol i Serena i jo. Poc a poc, em vaig anar acostant a l'escenari, bé, al meu lloc (no em vaig atrevir a pujar). Les dues últimes estrofes, cantades per mi amb eco de la Marta... una cosa que sempre havia volgut, cantar amb ells. Fantàstic, genial! I l'últim moment màgic, va ser a l'hora dels bisos. Concretament amb el primer bis, "La dama d'Aragó". La Marta i en Panxito dalt l'escenari. I mica en mica, en Guillem, la Lídia, en Kamell i en Peligru per acompanyar-la.

Fuà!!!! No podia acabar millor la setmana! Vaig tornar a casa amb molt bon rollo. Una agradable sensació, una mica absent. Revivint els moments que acabava de viure. Vaig marxar de Cal Macarró amb un gran somriure als llavis, una sensació de relax, de tranquil·litat, emocionada.... i amb moltes ganes de tornar-los a sentir en directe. Amb ganes boges de què arribi el 6 de novembre.... poder-los veure de nou, parlar amb ells.... però sobretot, sobretot, de tenir "Un segon" per sentir-lo tants cops com vulgui!!!

Moltes gràcies Marta, Guillem, Peligru, Panxito, Lídia i Kamell per aquests concerts, cançons i moments màgics!

Sensacions

2009-09-03T11:10:00.003+02:00

Sensacions. Quants cops hem dit o hem sentit dir que tenim una sensació estranya, una sensació satisfactòria, una sensació de tristesa, d'alegria, buida, plena.... sensacions de tot tipus. També se sent dir o diem que tenim la sensació de què anirà bé allò que hem de fer o no, que potser la sensació és dolenta. Però les sensacions es poden confondre amb els pressentiments?

Bé, no ho sé. Però el tema d'avui són les sensacions. Ara feia temps que no escrivia al bloc... (serà culpa del feselruc?) però l'altre dia em vaig inspirar i pensava amb això de les sensacions. És ben curiós...

Un dia, ens podem llevar contents, i pensant que ens menjarem el món, però alhora -sense saber per què- notem que dins nostre passa alguna cosa. Tenim una sensació de buidor. Tu, per fora, et mostres bé, i vols fer que no passa res... i ho intentes però saps que per dins, tens aquesta sensació. I és, tot plegat, un pèl estrany. O bé, vols que una cosa vagi bé, però en el fons, molt en el fons, tens la sensació de què no te'n sortiràs o que no anirà bé.

Com pot ser que de vegades, sentim la sensació de sol·litud, que estem sols, quan no és veritat perquè estem envoltats i envoltades de gent que ens estima: pare, mare, avis, tiets, tietes, amics, amigues, germans i germanes, cosins i cosines....? Tot plegat, ben curiós.

No sé... una petita reflexió (i em sembla que m'ha quedat una mica estranya) sobre les sensacions. No sé si ha quedat una mica reflectit el que volia dir, però ho he intentat!!!

Bé, per avui, ja n'hi ha prou. Un altre dia n'hi haurà més. Espero que sigui aviat!!!

Enyorança

2009-07-27T22:17:00.005+02:00

Una estranya sensació
m'envolta.
Em fa remoure
coses dins meu.
Buidor.
Retorn d'experiències ja viscudes.
Record d'algú que ha marxat,
per tornar...
o no.
Imatges d'infantesa.
Vivències recents.
Una música em retorna
a un passat llunyà,
i a reviure allò més present.
Encongiment d'estòmac.
Nus a la gola.
Records.
Tot,
símptomes d'un sol senitment:
Enyorança.
Enyorança per allò que vaig tenir
i ja no tinc.
Enyorança d'aquells moments màgics
al teu costat que ja no hi són.
Enyorança d'aquella amistat
tan especial, ara llunyana.
Enyorança de petits grans moments
ja passats
i esperant que tornin de nou.
Una música em retorna
a un passat llunyà,
i a reviure allò més present.
Encongiment d'estòmac.
Nus a la gola.
Records.
Tot,
símptomes d'un sol sentiment:
Enyorança.

(Bruna Santanach, 26. juliol.2009)

Un gran final de temporada!

2009-06-21T14:40:00.002+02:00

Eufòria, ganes, il·lusió, energia, somriures que no marxaven, ulls brillants, gent, molta gent, cops, trepitjades, tonteries, liar-la, calor, cerveses, aigua,…. Però sobretot ballar. Sí, ballar, ballar, ballar i no parar.

Tot això es respirava divendres a la Plaça del Rei. Però a aquesta eufòria, ganes, il·lusió… se li havia de sumar un punt de tristesa. Sí. Aquesta eufòria, ganes, il·lusió... anaven acompanyades de tristes ja que el grup d’aquest divendres, La Portàtil FM, tancava la temporada de primavera de la Plaça del Rei d’enguany.

Ahir va ser un dia molt especial. I sabia que ho seria. Els primers i els últims dies de ballades sempre ho són. Per sort no va ploure... tot i que quan vaig arribar a plaça amb la Mireia, la Berta, la Cris i la Judit, hi havia una llum una mica estranya, però molt bonica.

Com fa un parell de setmanes, comença una miqueta abans perquè torna ha haver-hi Plaça del Rei infantil. Hi ha nens i nenes disposats a ballar. Déu n’hi do els que hi ha. Quina gràcia fan, veure’ls allà ballant.

Aquesta estoneta passa ràpid i ja són les 22h. Comença el ball pels grans. Com a cosa una mica extraordinària, aquest divendres hi ha més puntual, que de costum. Si no recordo malament, comencen amb un pas doble. Aquest cop, no el ballo amb el Joan i tampoc obro el ball. El ballo amb.... aix! Quin desastre... ara no ho sé. Bé, és igual, però la qüestió és que no estem sols a la gran pista màgica de ball.

Quin ambient que hi ha! Jo estic disposada a ballar-ho tot, a passar-m’ho bé, a oblidar-me de tot i viure aquesta nit amb la més gran intensitat possible; i pel que veig, la majoria de la gent està igual que jo.

Cada vegada hi ha més gent (això no canvia... jejeje). Suposo que pel fet que és l’últim dia, el grup val la pena i el dia i la caloreta també.

Danses de parella, col·lectives, versions... quina passada. Fins a 4 i 5 rotllanes concèntriques a les danses col·lectives, cucs llarguíssims, una Polca d’Ours ballada com a xampanya i com a Ball de l’ós, merders de parelles a les danses col·lectives, trepitjades, fer el boig, riure, calor, suor....una bona ruixada de mànega, necessitem!

No pot ser... ja s’acaba... no no no no!!! No ho volem, i per això van fent bisos. Amb Rosó, Mª Mercè, i altres, però versionades! Però cal dir, que a la última abans dels bisos, el grup té el detall de dedicar la dansa a unes quantes persones que estem col·laborant amb tot això. Només faltava això per acabar la temporada com Déu mana!!!!Genial! Simplement, genial!

Però com tot, cada divendres i cada temporada de ball a la Plaça del Rei, té un principi i un final. Arriba el moment d’acomiadar-se de la gent, ja que la majoria no ens veurem fins a l’octubre, quan torni a començar.

Així doncs, només em queda dir “passi-ho bé i passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies. Passi-ho bé i passi-ho bé, passi-ho bé fins l’any que ve!”

Un gran final de temporada! I Moltes gràcies a l’organització i esperarem l’octubre amb candaletes.

Estem tots Trillats...

2009-06-16T21:04:00.000+02:00

I tornem-hi! Una setmana que ha començat una mica dura, però no me n’adono i ja som a divendres!!! Quina passada.

Arribo a plaça i encara no ha començat. Falten uns minuts, que passen ràpid. Ja són les 22h però encara van provant. Sembla que no comencin. En Joan i jo, tot bromejant, els fem pressió tot assenyalant els rellotges. I, finalment, sí!!! La ballada comença. Per seguir tradicions, en Joan i jo obrim el ball amb un vals ben dolcet. Tota la plaça per nosaltres. Poca gent dreta i no n’hi ha gaire asseguda a les escales. Mica en mica es van afegint parelles.

Ja veig que és una tònica començar amb poca gent. Però a mesura que van avançant els minuts, la gent s’anima a venir a ballar. Cada vegada les rotllanes són més grans.

Combinació de danses col·lectives amb danses de parella. A partir d’un cert moment has de començar a vigilar de no rebre cops ni trepitjades.

Hi ha un molt bon ambient, tot i que jo en algun moment marxo perquè necessito una mica de tranquil·litat; però des de lluny se sent una molt bona música i es nota que es respira un ambient agradable.

Entre dansa i dansa, vas veient gent coneguda i com pots els saludes, però n’hi ha tanta, que no arribes a tothom.

I ara.... un cercle... un cercle que és una mica caòtic. Enlloc de fer com sempre, una rotllana gran i una de petita a dins, aquest cop ens compliquem la vida. Es fa un cercle gran i varis petits a dins, de tal manera que no saps on pares. Jo començo “fent” de noi... però de cop, en Rafèu m’agafa i em fa canviar de paper... i “faig” de noia, amb canvi de rotllana inclòs. Quin merder! Però és divertidíssim... jejeje...

Ball pla, xotis, masurques, sardanes... i altres danses van sonant a la Plaça del Rei i fan que el temps encara passi més ràpid. Presentació dels musics, última dansa.... i ja ens acomiadem fins la setmana vinent. Quina pena!!

Amb Trilla, ha estat un molt bon penúltim dia de ballada a la plaça. Ara...queda esperar a la setmana vinent, quan ja definitivament, ens acomiadarem d’aquest cicle fins al primer divendres del proper mes d’octubre.

Amb infants i pluja… Se’n fa una!

2009-06-13T17:12:00.001+02:00

Jolin…. Avui el dia no s’ha llevat massa fi… ara sol, ara s’ennuvola…. Una intriga per veure què passarà aquesta nit i si la podrem ballar. Però sé, que passi el que passi, no ens aturarem ja que, com dic altres vegades, ni la pluja ni la neu ni el fred atura els amants del folk. Així doncs, carregada amb el clarinet a l’esquena i el paraigües penjat al braç, vaig a buscar el metro, però aquest cop, una mica abans ja que hi ha danses pels nens. Avui és el primer dia de temporada de primavera amb Plaça del Rei infantil.

Avui penso que també pot ser un bon dia. Tinc ganes de veure els més petits ballant i que comencin a sentir la màgia i tot el que se sent els divendres a la plaça del rei.

Pels infants, i per algunes danses dels grans, hi ha una noia que ensenya les danses. Mitja horeta de ballar amb els petitons i de seguida engega la ballada pels adults. La cosa tira. Però al cap d’una estona... uix! Sembla que m’ha caigut una gota. No passa res, seguirem ballant. Però cada vegada sembla que en caiguin més. La gent comença a obrir paraigües, es refugia. Els músics baixen de l’escenari, tapen els cables i tot plegat per evitar que es mullin.

Quina ràbia!!!! Mira, mira... sembla que pari... aprofitem. Cada ú surt del seu aixopluc i es prepara per ballar de nou. Els músics no ho veuen molt clar, però ho intenten. Just comencen a posar-s’hi, que torna a ploure. Corre-m’hi tots de nou. I així unes quantes vegades. La última, cansats d’anar-ho provant, intenten tocar sense sonoritzar, a baix l’escenari, però la pluja és cada cop més forta i sembla que no podrà pas ser.

Tant de bo tinguéssim la carpa que vam utilitzar el primer dia, el dia de la festa de l’Ai Que em Ballo...

Sembla que avui, una mica decebuts per les condicions meteorològiques, la ballada acabarà abans de l’hora i haurem d’esperar a la setmana següent.... però sembla que un grupet de músics aprofiten que no plou per treure els instruments que tenen i es posen a tocar. La cosa s’anima i sembla que anirem a dormir tranquils per haver pogut ballar (d’una manera o d’una altra).

I ja us dic jo, que no seria la primera vegada que ballem sota un paraigües... però tot i això, com sempre – i diria que aquest cop encara amb més ganes – haurem d’esperar que arribi el següent divendres i desitjant que sigui sense pluja!

Un divendres com Déu mana... i com sempre!

2009-06-13T16:35:00.002+02:00

Uf!!! Després de tant Barça i, aquest cop, d’una setmana prou tranquil·leta, arriba el fantàstic moment de baixar cap a plaça.

Avui, ja, just al sortir de casa, he tingut el pressentiment que seria un dia diferent... potser tornant a la “normalitat” i amb tot allò que caracteritza les ballades a plaça. Tot i així, cal reconèixer que també estava intrigada per si tornaria a trobar-me un escenari gran, unes paradetes o què sé jo.... ja tot és possible, allà.

Després de sopar un entrepà rapidíssim, amb la Mireia i la Cris, ens en anem cap a la plaça.

Avui veig la plaça més gran. No hi ha res aparatós: escenari petit, cap fira, cap paradeta, i de moment, poca gent.

Quan arribem, els músics ja estan a l’escenari acabant de provar so. Sembla que la cosa no tardarà a començar. Mentrestant, saludar la gent i guardar les coses ben guardades.

El grup d’avui, No Emprenyis la Dolors, comencen el ball amb un pas doble. Aquest cop, quasi que també obro el ball, però a diferència dels altres divendres, amb la mestra de danses, la Montserrat.

Al principi no hi ha massa gent, com sempre passa, però mica en mica la cosa es va animant, i cada cop hi ha més gent. No sé si és que hi ha menys gent que els últims divendres, o és que l’espai és més i sembla que la plaça es vegi més buida. Suposo que és la segona opció... és el que fa posar-hi un o altre escenari.

Danses col·lectives, danses de parella, danses d’aquí i d’allà.... sembla que això va animant a la gent a ballar. Cada cop som més, i l’ambient de plaça i de ballades dels divendres es nota. (Jo ho he notat des del principi!)

Sort que en tenim de la Montserrat, que ensenya les danses! Aquest grup toca melodies que poques vegades han sonat a la Plaça del Rei, o bé, són ben poc conegudes.

Jo m’ho passo molt i molt bé. I sembla que la resta de la gent, també. Només cal veure les cares de felicitat que posem tots plegats al ballar. Els somriures que es dibuixen. Els ulls brillants per estar allà, en aquesta plaça tan màgica!

Sembla que no han passat ni cinc minuts quan de cop i volta es comencen a presentar tots els músics. Aquest és el senyal. El senyal que tots i totes balladors i balladores de la Plaça del Rei coneixem i que ens indica que la cosa s’acaba! Quina pena. Sembla que en faran una altra.... però després, aquest divendres ja s’haurà acabat i, com sempre passa, haurem d’esperar la setmana següent per ballar i reviure tot això tan especial dels divendres.

Ball a dues bandes!

2009-05-29T20:14:00.002+02:00

Que bé!!! Ja tornem a ser divendres… i aquesta setmana sí que ha estat dura i amb moltes coses al cap. Quines ganes tinc de ballar i de deixar-ho tot aparcat durant una estona! Avui, però vaig una mica justa de temps... m’he entretingut amb els meus germans a casa. Per sort, el metro no tarda massa, i aquest cop baixo acompanyada de la meva germana.

Tot entrant cap a la plaça veiem tot de gent vestida amb roba folklòrica de no-sé-on. A l’entrada de plaça, molta gent mirant, i pel mig, Déu n’hi do la gent que hi ha. Clar! Avui he arribat una mica més tard del que és habitual en mi. A les escales, també molta gent. Però.... però... però què està passant aquest dies? La veritat és que no ho entenc! Avui també tenim un escenari enorme que divideix la plaça en dues parts.

Començo a pensar que trobar-nos aquest escenari tan gran, és un avantatge pels músics, ja que tenen més espai, però alhora un inconvenient pels balladors ja que treu espai per ballar.

Bé, el grup d’avui és la Banda d’en Vinaixa. Si no recordo malament, el curs passat ja havien tocat a plaça, o si més no, el nom del grup em sona.

Per fi comença comença la gran ballada. Cada vegada hi ha més gent. Això vol dir menys espai per ballar, més trepitjades i cops (i que no és maco això?...), però també vol dir que a cada passa et trobes algú i t’emportes sorpreses perquè et trobes gent que ben poc te l’imaginaves trobar-te-la allà. Aquesta quantitat de gent, fa que hagi “perdut” a ma germana, però la gent que em veu em diu que ha marxat.

Bé, seguim amb el ball. Danses col·lectives, danses de parella.... uf!!! Com està la plaça. Per un moment m’aturo per agafar una mica d’aire i un respir, i, arrepenjada a l’escenari i parlant amb un noi, noto com vota i tremola el terra de la plaça. Per un moment penso que s’enfonsarà i caurem tots dins les runes... però és forta i aguanta el que sigui.

De cop, he perdut gent. No trobo alguns dels qui conec. Miro enllà, darrere l’escenari... i me’ls trobo allà, ballant. Hi ha més espai... i per què no dir-ho, menys gent. Allà sí que es pot ballar bé. Però no sé a on ballar... si davant o darrere l’escenari, ja que a totes dues bandes tinc gent que conec. Jo, personal i anímicament, estic com rara però bé. Com atabalada. Em moc d’un costat a l’altre, parlo amb un i amb l’altre, però això sí... també ballo i m’ho passo genial.

Després de xotis, masurques, cercles, vals familiars, hassapikos, rogles, etc., podríem dir que ha estat un gran divendres de desconnexió, diversió .... però també podríem dir que ha estat un divendres amb ball a dues bandes... (de l’escenari).

I com cada setmana, a esperar el proper divendres amb més ganes que mai!!

Lluna de llana

2009-05-29T20:08:00.002+02:00

Lluna, lluna de llana

boca del cel que plores

arran de núvol.

Lluna, cirera blanca,

et menjarem,

a l'alba.

(Lletra: Teresa d'Arenys/música: Marina Rossell) -(nova versió: Marta Rius)

Un divendres amb princeses

2009-05-28T17:07:00.001+02:00

Finalment, després d’una setmana una mica atapeïda, arriba l’esperat divendres. Sí sí... això vol dir que hi ha ball a la Plaça del Rei i que podem aparcar, per unes hores, totes les preocupacions que tenim.

Avui ball amb Xarop de Canya. No els havia ballat mai. Però abans, com el divendres passat, sorpresa!!! Hi ha unes carpes preparades per acollir-hi algun punt d’informació; i a diferència d’altres dies, hi ha un escenari molt gran. Abans de què comenci el ball, les escales ja estan plenes de gent, però la plaça, no.

El ball comença. Ningú balla. De sobte, em trobo als braços d’en Joan ballant un pasdoble o un vals (ara no ho recordo). Som els únics que ballem, i per tant, com moltes altres vegades, obrim el ball. Mica en mica es van afegint parelles a ballar i, ara sí, la cosa ja està pràcticament en marxa.

Després de fer més d’un ball de parella, han començat amb les danses col·lectives. La primera, el Rogle. “La meva dansa”; ja que molts cops em poso al centre per començar-la, i aquest cop no ha estat menys. En Joan i jo comencem al ritme de la música i mica en mica la cosa va avançant fins que arriba la corranda.

Uf!! Cada cop hi ha més gent. I la música segueix. El fet que l’escenari sigui tan gran fa que tregui molt d’espai a la plaça i el públic estigui assegut a les escales o fins i tot sembla que estigui més endavant.

Entre balls col·lectius, balls de parella, apareixen els balls medievals amb princeses i reines incloses... Un toc molt diferent als altres divendres, i molt original.

Al final hi havia tantíssima gent que no es podia ni ballar. Jo, que no tenia ganes de rebre cops, ni trepitjades, la última estona me la vaig quedar mirant com ballava la gent i notant com tremolava el terra de la plaça degut als salts dels balladors. La veritat és que feia molt de goig veure la plaça, amb la torre il·luminada, l’escenari, els músics, els balladors, l’ambient... i la màgia que la caracteritza.

En fi, un divendres una mica diferent als altres pel grup que ha tocat. Ha estat bé, però me l’imaginava diferent. Li han donat un toc de teatre amb les aparicions de les princeses. El tipus de música – ballable, sí – però amb un so diferent al dels altres divendres. I és que com dic sovint... cada divendres és igual, però diferent!!! I com sempre, a esperar el divendres vinent per tornar a agafar l’energia necessària per començar una nova setmana!

Les voltes de la vida...

2009-05-24T12:35:00.002+02:00

Sempre es diu que la vida dóna moltes voltes. Ho he comprovat.

Desitges tenir una cosa durant molt de temps però veus que no la pots aconseguir, però, llavors, quan menys t'ho esperes, arriba. Ho aconsegueixes. Ho vius. Ho disfrutes. Ets feliç. Et sents en un somni. I quan creus que les coses van bé, que t'hi aferres (a vegades massa), que vols que el temps s'aturi, vols estar-te sempre així per gaudir d'allò tan desitjat, ... resulta que no saps ben bé per què hi ha alguna cosa que falla. T'ho mires des de diferents angles i punts de vista, comences a pensar si realment és això el que vols, si estàs tan bé com et pensaves o és que no volies veure la realitat tal com és. I just uns dies després, allò tan desitjat que semblava que havies aconseguit, ja no ho tens. Potser se t'ha escapat de les mans, potser t'ho han pres, potser has hagut de ser tu qui ha dit que no, a contra cor i que et fa mal però saps que és el millor.

Tot i havent-ho perdut, recordes allò viscut d'una manera -normalment- molt positiva, una experiència més a la vida que durant un temps trobaràs a faltar i també costarà recuperar la normalitat i a estar com estaves. Però saps que la vida continua, que has de tirar endavant i somriure davant la vida, perquè saps que... QUAN MENYS T'HO ESPERES TORNARÀ A ARRIBAR ALLÒ DESITJAT.

En fi, són les voltes que la vida ens té amagades i que les hem d'enfrontar.

I com diu aquella cançó...

"Però quan menys t'ho esperes

dins d'un núvol negre

salta la sorpresa d'un ocell petit

que fa que aquell dia

tingui melodia

convidant-he a aprendre

un ball divertit..."

Un divendres amb sorpreses.... 8 de maig 2009

2009-05-24T10:26:00.003+02:00

Se m'acumula la feina....de moment... la crònica de pl de fa 15 dies. Les altres ja vindran....

Després de dos divendres de no baixar a plaça, ja tinc moltes ganes de ballar. Sí que he anat a ballades per Catalunya, però no és el mateix. Aquests dos divendres que no hi he anat he trobat a faltar el clima i l’ambient que es creen allà, i la màgia que et transmet aquest lloc tan especial de Barcelona.
Així doncs, una mica tard surto de casa i vaig ràpid al metro. Per sort, el trajecte no es fa massa llarg. Quan passo per un dels carrers del costat de la Catedral, m’emporto una sorpresa quan veig que hiha tot de paredetes. Però la sopresa encara és més gran quan veig l’escenari tot ple de gent, però que a la plaça també hi ha paradetes!! Unes paradetes que treuen un espai fabulós per ballar!!!! La gent està acumulada entre les escales i l’espai restant de plaça.

Aquest divendres, 8 de maig, toca De Soca-Rel. Un grup molt nombrós. Tant, que l’escenari queda petit. Comença el ball i sembla que no hi ha massa gent… però és mentida! N’hi ha molta, de gent, la majoria, però, no ballen i com que no tenen l’espai de sempre per mirar, invaeixen la pista de ball; però a més a més, a mesura que els minuts avancen la plaça es va omplint de balladors, cosa que fa que cada vegada l’espai sigui més reduït.

La música sona i la gent no para de ballar danses de tota mena. Entre ball i ball, converses amb la gent i salutacions. Fins que arriba un punt en què deixo de ballar. Massa gent, que està molt bé, però és incòmode per ballar. A més, aquest divendres no tinc ganes de rebre trepitjades, empentes, cops… Com sempre, la cosa arriba al final. Aquest cop, marxo bastant ràpid. No sé si el grup fa algun bis.

Un divendres més d’aquesta nova temporada. Ara… a esperar el següent.

I comença la temporada...

2009-04-25T18:47:00.001+02:00

Finalment, després de tres mesos esperant, amb moltes ganes de ballar des de l’últim dia, el divendres 17 d’abril va començar la temporada de primavera de la Pl del Rei. Ja hi havia ganes.... i crec que per part de tots el balladors. Va ser un dia molt esperat; i esperat amb candaletes.

D’acord, la temporada ja ha quedat inaugurada, però a més va ser un dia especial. Va ser un dia de festa (de fet, cada divendres és una festa). Se celebrava el comiat de la revista Ai Que em Ballo, que durant deu anys s’ha estat fent en paper i ara ja no, però pel simple motiu que tot funcionarà via internet, i per tant es donava la benvinguda al nou AQB!.

Va ser un gran dia, realment... a les 19h ja hi havia gent a la plaça muntant l’escenari, la carpa, les tauletes pel sopar de carmanyola, la pantalla per poder passar el power point, les caixes on deixar les deixalles. I poc a poc va anar arribant la gent, els músics col·laboradors, i ja es començava a respirar l’ambient dels divendres, que no es troba en lloc més.

Com acostuma a passar, a la primera hora hi havia poca gent, però poc a poc érem més els que estàvem allà per donar suport a l’AQB!. Al principi, també la gent es devia espantar per la pluja que havia caigut a mitja tarda.

La festa va començar amb el sopar a les 21h. Quines coses més bones!!! I déu ni do la gent que va assistir-hi. No ens podem pas queixar! vora les 22h es va donar el tret de sortida a la festa i a la ballada.

Aquest divendres, però, va ser una mica diferent. De fet, ho he dit sempre... cada divendres és el mateix perquè vas a ballar però és diferent perquè cada setmana hi ha grups diferents. Però és que en un mateix divendres hi van haver grups diferents. Vam ballar amb Bruel, amb 932, amb Sants&Fot, Panxito i família, La Vallesana, la Rondalla Roja, .... i altres músics que ara mateix no recordo. Vam ballar cercles, xotis, masurques, sardanes curtes i llargues, el tzadir katamar (molt especial per a mi, ja que me la van dedicar.... moltes gràcies, Francesc) i moltes d’altres. Ja no recordava el que era ballar i rebre cops, trepitjades, ballar amb gent que no en sap, buscar les persones conegudes enmig de la gentada, la il·lusió que et dóna el ball, el somriure que no marxa de la boca, l’oblidar-se de les preocupacions i acabar la setmana d’una manera ben relaxada. Vaig recuperar tot un seguit de sensacions que no sento en lloc més. La màgia que té aquesta plaça sumada a la màgia de ballar fan que tot sigui molt especial. A més, poc a poc, es va infiltrant en mi, cosa que fa que torni a tenir ganes de divendres, de què passi ràpid la setmana per poder anar a ballar.

Però bé, tornant a la festa... després d’uns quants grups, una representació de la gent de l’AQB!, la més veterana i la nova, vam pujar a l’escenari per presentar la nova pàgina web, l’adreça del bloc i el calendari de l’AQB! Virtual. Va ser una xerradeta curta, ja que en algun moment, els mitjans tècnics ens van fallar. I de seguida van continuar la música i els balls.

Uf! Quin dia!!! Vaig acabar molt cansada. Des de les 19h a plaça i ja no podia més quan encara no era l’hora de plegar... i encara em quedava recollir una mica tot.... però això sí... vaig acabar cansada, però alhora molt i molt contenta. La festa va ser molt lluïda, molta gent que s’ho va passar molt bé – venien a dir-nos-ho – i tot plegat molt rodó! Realment tants mesos de feina per preparar tot això han valgut la pena.

Gràcies a tots i a totes per fer-ho possible i per fer que hagi estat un molt bon inici de temporada de primavera!!! Esperem que els divendres que segueixin siguin iguals de genials!!!!... amb candaletes, esperant la propera nit de ball a la Plaça del Rei.

Com papallones...

2009-04-12T21:27:00.004+02:00

Un instant.

Només un instant

i una màgia m'envolta.

Una màgia especial.

Sensacions a la panxa,

com papallones que volen dins meu.

Una mirada.

Només una mirada

per saber que sempre vull estar així.

Sento el teu cor a la meva mà.

Va ràpid.

El meu també.

Nervis.

Nervis que no puc explicar.

Sensacions a la panxa,

com papallones que volen dins meu.

Somriures.

Somriures per tot allò que ens passa,

per tot allò que em dius.

Felicitat.

Una felicitat que va en augment

cada cop que estic amb tu.

Sensacions a la panxa,

com papallones que volen dins meu.

Bruna Santanach, 29.març.2009

El mussol

2009-04-07T18:19:00.002+02:00

Un mussol que s'hi fixava

com poques bèsties ho fan

va descobrir un elefant

quan amb la trompa es dutxava.

I en no veure cap aixeta

va dir que no veia clar

com podia una trompeta

fer-li de dutxa a la mà.

I com diables s'ho fa

cada vegada que es renta

per poder-se regular

l'aigua freda i la calenta.

(Enric Larreula)

La Pastora del Sol

2009-03-15T21:25:00.003+01:00

"Donzelleta quan hi anau,

entre les altres donzelles

totes les feu relluir,

com la lluna a les estrelles.

Donzelleta quan hi anau,

quan anau cap a la font,

quan hi anau, portau la lluna,

quan tornau, portau lo sol"

"Ni el pedrís fred,gris

on jo m'asseia

ni les tonades que duu el vent,

no coneixien el seu nom.

Prò l'atzar i el goteig del temps

l'han convidat a ser,

La Pastora del Sol.

En el jorn,

de bona matinada,

abans del primer cant del gall,

s'alça i encara és negra nit.

El farcell i el llum d'oli carrega

i sola es posa a caminar,

fins la singlera on dorm el sol

I ella crida i crida,

"Au, va, s'ha acabat dormir".

La Pastora del Sol.

A l'estiu, el crida molt més d'hora

per no passar tanta calor,

deixant que voli molt més alt

A l'hivern, el fort fred i la mandra

enganxa els llençols a la pell,

fa néixer el dia endormiscat.

I no podrà saber mai

el que ningú li dirà:

La Pastora del Sol."

("La Pastora del Sol"-Disc de Butxaca-Sol i Serena)

L'amor no dorm mai

2009-03-02T23:17:00.004+01:00

L'amor, no dorm mai

preparant el nèctar,

que oferirà als ulls

perquè el puguis veure.

L'amor, com el mar,

tempesta serena,

no es pot aturar,

l'amor no es pot vèncer.

I es mostra,

i esclata,

i omple el no-res.

Fa gran,

la mirada,

i petit,

l'univers.

La llum de l'amor

guareix, les ferides,

quan l'odi fa fosc,

l'esclat de la vida.

L'amor, com el vent,

no es veu però el sents

l'amor no es pot vèncer.

I es mostra,

i esclata,

i omple el no-res.

Fa gran,

la mirada,

i petit,

l'univers.

("L'amor no dorm mai"-"Un món ple d'amics"- Les tres bessones)

Tossinada, castanyolada, ballada,... però sobretot LA VIOLINADA!!!

2009-02-17T21:48:00.003+01:00

Violins. Cotxe. Violins. Riures. Violins. Benvinguda. Violins. Xerrades. Violins. Casa. Violins. Dinar. Violins. Taula rodona. Violins. Col·loquis. Violins. Passejada. Violins. Tocar i ballar. Violins. Sopar. Violins. Concert. Violins. Ball. Violins. Jam session folki. Violins. Xerrades. Violins. Classe de pandereta. Violins. Tossinada. Violins. Castanyolada. Violins. Dormir. Violins. Esmorzar. Violins. Casal. Violins. Jungle Speed. Violins. Cercavila. Violins. Dinar. Violins. Corrandes. Violins. Fotos. Violins. Mostra de violinaires. Violins. Concert. Violins. Ball. Violins. Ball de la Maniera. Violins. Acomiadar-se. Violins. Decisions. Violins. Propostes. Violins. Riures. Violins. Cris. Violins. Sandra. Violins. Natàlia. Violins. Farri. Violins. Joan. Violins. Rafèu. Violins. Ermengol. Violins. Bet. Violins. Coral. Violins. Xavi. Violins. Anaís. Violins. Guillem. Violins. Marta's. Violins. Panxito. Violins. Lídia. Violins. Diana. Violins. Raquel. Violins. Nens. Violins. Molta gent més. Violins.

I és que tot això.... és el que ha estat La Violinada d'Argelaguer, que ha tingut lloc aquest cap de setmana passat!!! No hi ha paraules per dir l'experiència viscuda!!!!

Petits grans moments

2009-02-02T14:54:00.003+01:00

"... quant temps més hauré d'esperar? Sé que falten dies, encara, però també sé que passaran ràpid. Ara ho veig lluny (...) Però segur que quan arribi el dia serà genial, però aquell instant passarà massa ràpid, el temps no es pot aturar ni podem fer que les coses i situacions especials perdurin més del que han de durar, per molta ràbia que ens faci; però és d'aquesta manera que assaborim els bons moments -o els millors- que la vida ens regala, i que un cop els hem deixat, amb recança, esperem amb candaletes que arribin un altre cop aquests petits grans moments, que encara só més grans i més especials ja que els vivim molt més intensament que la vegada anterior i encara són més especials, més importants, més grans... en fi... petits grans moments de la vida que enyorem.

Com diu la Marta, quan presenta "Abraça'm": una cançó que parla de l'enyor però de manera positiva ja que quan deixem una cosa o a algú, el retrobament serà molt més intens. I com diu la cançó....desig de proximitat, però agraïnt la distància. Vivim cada instant, pensant en l'enyorança. I agraïm la distància, pensant en l'enyorança."

Realment és això. La vida ens regala petits grans moments que no volem que s'acabin mai; voldríem quedar-nos allà, sense que passessin els segons, els minuts, les hores, els dies.... quedar-nos-hi per sempre, que no passés res dolent... però no pot pas ser. És llavors, al moment de tornar a gaudir d'aquests moments, que agafen més força i més intensitat. I si seguim així, volem quedar-nos-hi altre cop, i així anem fent.... un peix que es mossega la cua.

Gaudiu d'aquests petits grans moments!!!!

Dedicada a un cactus....

2009-01-27T22:35:00.011+01:00

L'entrada d'avui, la voldria dedicar a un ésser viu que, dissabte, per la forta ventada que hi va haver, va caure i suposem que desapareixerà de casa nostra.... Sí... dedico l'entrada a aquest cactus gegant que veieu a la foto....

Aquest cactus sempre l'he vist a casa. Si no ho dic malament, la meva àvia el va plantar quan van construir la casa on visc. Si ho recordo bé deu tenir uns 40 anys o més i tota la vida l'he vist. No puc dir que l'he vist nèixer, perquè no és així, però sí que l'he vist créixer i cada cop el veia més alt.

No li faltava massa per arribar al terrat, ja que ja havia passat -diria- el balcó del pis de dalt. Últimament feia la broma de què li podíem treure les punxes i utilitzar-lo com a pal de bombers per baixar del terrat.... jejeje... però malauradament no hi hem sigut a temps!!!!

Sembla mentida que un sol test aguantés tot això.... un cactus de més de 5m de llarg amb una branca de 4m i escatx, i unes punxes de mínim 2cm.

Sort que quan va caure no estàvem al jardí i no va caure en cap altra direcció que endavant i al nostre jardí, cosa que no ha fet danys. No sabem què en farem, d'ara, del cactus; però de moment, està al mig del pas del jardí. I és curiós com no s'ha trencat més.... només un metre i poc, de la punta de dalt.

Esperem poder-lo recuperar i posar-lo al cel obert, ja que és gegant i una part de la casa....

Us deixo algunes fotos més!!!

....Fotos del cactus...

Un petó i fins aviat!

Pa i estrelles

2009-01-25T11:47:00.001+01:00

Pa damunt dels genolls.

Lluny, molt lluny, les

estrelles.

Estic tan, però tan

embadalit, que de vegades

m'erro: enlloc de pa menjo

una estrella.

(Octay Rifat-versió Jaume Subirana)

Com una nena petita....

2009-01-11T19:11:00.006+01:00

Ufff!!! Si en feia de temps que no gaudia tan d'un concert com el del divendres.... bé... tan com des del 26 d'octubre.

Com vaig riure!!! Em sentia com una nena petita que els seus pares o avis la porten al teatre per primer cop o a veure una obra molt especial per ella. Estava a primera fila i no podia parar quieta. Suposo que els ulls em brillaven (jo no ho puc veure) i el somriure no marxava de la meva cara... els ulls poques estones baixaven de l'escenari. Les meves orelles no feien més que escoltar la veu dolça de la Marta i tota la sonoritat de tots els instruments que sonen en les cançons de Sol i Serena i que les fan tant especials per a mi. Realment m'ho vaig passar genial!!!

Hi vaig anar amb la Crispi, amb la RENFE. Sabíem com hi aniríem però no com tornaríem. Tampoc sabíem on era exactament el lloc del concert. Per sort, utilitzant els contactes que tinc amb el grup, em van dir que L'Ateneu de Cerdanyola del Vallès estava a prop del tren.

Preguntem com anar a l'Ateneu a un quiosquer. I de sobte, veiem que està indicat i ho trobem sense cap problema. Entrem i preguntem si és allà el concert, ens diuen que sí i que començarà mitja hora més tard. Comprem les entrades i anem a sopar a una pizzaria. Quan estem acabant, arriba l'Izan, un amic de la Crispi. Tots tres anem cap allà, però no sabem què ens passa que ens perdem. Sort que hi havia l'Izan que és de Cerdanyola i ens orienta i arribem bé al concert. Des de fora, veig la Lídia que em saluda, i el Guillem que estant pujant les escales. Entrem, pugem cap a la sala. Entrem i ens posem a primera fila. M'emporto una sorpresa quan sento que em criden i veig que darrere nostre hi ha els pares de la Marta. Ens saludem i em diuen "Sabíem que vindries..." ejejejej... compleixo com a bona fan que sóc. Veig que surt la Lídia, la saludo i estem una estona parlant. Van tancant els llums. Vol dir que comença... quines ganes!!!!

Van sortint i comencen amb "I per què no?"... jo a partir d'aquí ja no paro quieta de la butaca. Aquest cop no puc ballar.... la Crispi no vol sortir a davant, a no ser que els músics em reptin com han fet en altres concerts. Avui ha sigut diferent que altres dies. Primer, no hi era el Panxito... i es notava... però el guitarrista que hi havia ho va fer molt bé, també. El Guillem estava especialment inspirat, sobretot a la introducció de la masurca posant per allà dissonàncies assessines i "picant-se" amb el Peligru i també la "Primavera" de Vivaldi. El guitarrista, que si no recordo malament es diu Marc, i el Guillem, amb la Bourré van colar el Batman. El petit pandero quadrat.... quin riure!!!! Ja us ho podeu imaginar. A més de bons músics i bon grup, podríem dir que són uns grans showmans.... Cal dir que algun petit incident hi va haver, però molt poquet. També va ser diferent perquè van cantar una cançó nova... que la posaran al proper disc... molt xula, per cert!!!

Però en tots els seus concerts hi ha una cosa que no varia.... i que espero que no ho faci mai.... "Arriba el moment de parlar de l'enyor... però no com a una cosa dolenta, si no positiva. Per què? Doncs perquè quan deixem una cosa, l'enyorem, però quan ens hi retrobem, l'estona en què ho vivim encara és millor".... sí!!! "Abraça'm". Aquest cop no hi ha dedicatòria ni mirades, però m'és igual... jo faig una immersió total i em centro amb la música, la lletra i amb els meus pensaments... crec que aquest cop he viscut més que mai aquesta cançó.... aaaaaaaaaiiiiiiii.... massa genial!!!

Mentre toquen la Bourré, es van presentant els músics... això vol dir que la cosa s'acaba. Però no pot ser perquè els falta una cançó.... sí, "La gata i el belitre". La Lídia amb el seu contrabaix passa cap endavant amb la Marta. Fantàstic. Saluden i marxen. Ens regalen un bis... "La dama d'Aragó". Una versió preciosa. Malauradament ara ja estem al final del concert. No fan cap altre bis.

La gent ha anat marxant. Només quedem els pares de la Marta, la Crispi i jo. Ens esperem que surtin per saludar-los. Ens estem allà mentre recullen i anem comentant coses. Mentrestant li pregunto al Guillem com es toca un dels instruments que té per allà i em fa una petita classe. Pregunto si algú té dues places per apropar-nos als fgc de la UAB o Sabadell.... però aquest grup són un encant... i en Kamell ens pot portar a la Cris i a mi fins a Barcelona en cotxe ja que ell també hi fa cap. L'ajudem a carregar, ens acomiadem i cap a casa falta gent!!!

M'agradaria remarcar algunes coses del concert... com podrien ser les mirades, les bromes, els "piques" entre els músics durant el concert. Però hi ha una cosa, que m'hi vaig fixar el divendres... les cares que anaven posant tots. Bàsicament em vaig fixar amb les que fa la Marta quan toca. Marta... t'han filmat mai mentre toques en directe? T'has vist? A vegades sembla preocupada, però de cop un somriure se li dibuixa a la cara, concentració, cara de gaudir,... entre d'altres, però és molt bo!!! jejeje

Quines ganes tenia de sentir-los de nou. Segons la Lídia, quan li dic que m'ho he passat super bé, és perquè fa temps que no els sento.... en certa manera és cert perquè no vaig poder anar a Besalú per la fira de la ratafia (eh, @plequians?), però per altra banda és mentida perquè el seu cd aviat treurà fum i me n'hauré de comprar un altre.... així que vinga, va, a fer el segon!!!!

Com sempre, sou genials i als concert feu que la vostra música, encara que la tingui i l'escolti cada dos per tres, sigui fantàstica i màgica!!!

Un petó ben fort per a tots i esperant, ja el proper concert, i per què no? el segon cd!!!

Moltes gràcies per aquests moments....

Mirades

2009-01-03T00:32:00.003+01:00

Ja fa dies que vull fer una petita reflexió sobre les mirades....

És una passada el que arriben a dir d'una persona. Poden ser mirades de sinceritat, de por, d'alegria, de tristesa, de nervis, de mentides, d'estar enfadat, de complicitat, d'odi, de.... Uf!!! Segur que de moltes coses més.

Sembla mentida que a vegades amb les mirades entenguem què ens vol dir l'altra persona. Potser hi ha amb qui no hi has parlat mai, i fins que no hi parles passa un temps, però aquesta persona la vas veient i només amb la mirada ja veus què és el que et vol dir. I és això el que m'ha portat a escriure aquestes línies.

Vull posar exemples de mirades, que m'han sorprès... o... no sé com dir-ho, ja ho veureu.

1. A l'assaig de la banda.... amb l'Alba, la primera oboista, no hi vaig arribar a parlar fins al concert a L'Auditori, però abans, ja parlàvem amb les nostres mirades. Estem assegudes una davant de l'altra, i en funció del que diu el director, dels comentaris, de les obres... ens mirem i posem cares, riem, ens comuniquem...

2. Les mirades dels nens i les nenes, dels més petits de l'escola... han evolucionat respecte les primeres setmanes de setembre en què venien plorant o morts de vergonya. Una mirada tímida, que ara s'ha convertit en una mirada de confiança, alegre. Una mirada, que a les 9h del matí pot estar adormida o una mica enfadada perquè els nens no han tingut temps de jugar abans de venir, però és genial veure com els comencen a brillar els ulls quan els cantes una cançó, els expliques un conte, jugues amb ells o simplement, els escoltes o els abraces.

3. Tornant a la música i a la banda... la mirada del director en cada moment diferent d'una obra. De quan explica coses sobre l'obra, sobre el compositor o músics d'altres països. El director de la banda, quan tocàvem l'obra de "Mart" de la "Simfonia dels planetes" de Gustav Holst, hi havia un moment que semblava posseït (s'escriu així?)... quasi li sortien els ulls i, hasta fins i tot, feia por... però és que la música ho comunicava, i ell, amb la seva mirada, ens ajudava (penso) a tocar-ho i a interpretar-ho així.

4. Mirades de complicitat entre músics, però aquest cop un altre tipus de músics... per exemple, els músics que veig a la Pl del Rei o a altres concerts, com els de Sol i Serena... són unes mirades de complicitat, confiança, d'entendre's entre ells... unes mirades que no sé ben bé com descriure, però que veus que són especials.

5. També hi ha les mirades dels enamorats o les parelles. Són unes mirades diferents a les de la resta de la gent o de les que una persona pot fer a una altra. Al principi, són unes mirades tímides, d'aquelles que no aguantes i que la baixes quan l'altre et mira, però mica en mica es van tornant unes mirades de confiança, de dir-li "t'estimo" a l'altre, però sense paraules...

Se m'acaba d'ocórrer que també hi ha les mirades que demanen els infants a les mares quan els diuen "Mama, mira què faig al tubogan" (per exemple). O aquelles que quan has de fer alguna cosa important, que estàs nerviós, necessites que hi hagi algú que saps que et recolzarà i que de tant en tant necessites trobar la seva mirada perquè t'animi i tu sents que està amb tu. I de les mirades dels balladors... què me'n dieu? Són impressionants... canvien tant en funció amb qui balles, quan et maregen de fer no sé quantes mil voltes, quan balles amb algú que t'hi trobes cómode, o quan balles amb algú que no hi estàs bé, quan estàs amb aquella persona....

En fi... són alguns exemples del què pot fer una mirada. Les mirades no enganyen, i nosaltres per més que diem una cosa, la nostra mirada reflecteix l'estat d'ànim en què ens trobem.

La mirada és el mirall de la nostra ànima.

Bon any nou!!!!

2009-01-03T00:24:00.002+01:00

"Clou

pany

l'any

nou.

Prou

plany

many

rou.

Feix,

neix,

au!

Puix

fuig

l'au."

("Sonet d'any nou" Carles Fages de Climent-"Escudella de Nadales"-De Calaix)

Bon any a tothom i espero que sigui molt millor que el passat. Que els desitjos es facin realitat i que sigueu molt feliços, i que pogueu estar amb tota la gent que us estimeu!!!!

Petonets

Concerts, concerts, i més concerts... i molts records!

2008-12-23T17:09:00.003+01:00

Uf!!!!! Finalment s'ha acabat la marató de concerts. La cursa va començar el dissabte 13 de desembre, amb la Banda del Conservatori, a L'Auditori de Barcelona. Ens van citar a les 10h per començar les proves de so a les 10'30h. Abans que nosaltres, però, l'Orquestra havia fet les seves proves i el director es va prendre una estona de descans. Tan va ser així que els músics de la Banda ja estàvem apunt per començar, asseguts a l'escenari i afinats, però el director no venia. Anava passant el temps i no venia... vam esperar-lo 20 minuts, cosa que va fer que només poguéssim provar una obra.... i al cap de res... comença el concert. Els tempos molt més ràpids, entrades que no es van fer o es van fer abans d'hora, l'afinació que ballava....però bé, al públic li va agradar. Va ser una sensació diferent... havia cantat a L'Auditori, però no tocat.... va estar bé, però em pensava que seria millor, no sé.... Bé, el tema no s'acaba aquí. Diumenge 14 de desembre amb les Noies vam tenir concert. Una perròquia de Poble Sec organitzava coses per LaMarató. Resulta que de les 25 (aprox) que som, havíem de ser 15, però finalment vam ser 8 comptant la directora. Ens en vam sortir... però uf!!! jo, si més no, vaig suar una miqueta.... Tot i això va anar prou bé!!!! Va ser curiós. Després, dimarts 16 de desembre, després d'una marató escola-conservatori, passo per casa, em canvio, deixo el clari i tot, i agafo les partis de la coral i cap als Caputxins de Sarrià. Per sort arribo a l'hora. Comencem el concert tard, però va prou bé. No sé com descriure el que vaig sentir. Estava atenta, però alhora com out... estava molt cansada. I després de tot això, a peu cap a casa perquè ja no hi havia ferrocarril. Quina sorpresa veure la Diana i el Josep entre el públic!!! Molta il·lusió!! A tothom li va agradar molt!!! I per si això fos poc....Dissabte 20 de desembre, repetimos amb la Banda, però aquest cop a casa, a l'auditori del Conservatori... Fem el mateix programa de la setmana passada. I per variar passen cosetes, se'ns escapa el riure, ens fan peticions de repertori català... i finalment... Dilluns 22 de desembre, cantada de nadales a St Joan de Déu. Fuà.... una experiència impressionant. No és el primer cop que hi vaig, a cantar, ni serà l'últim. Moments de pell de gallina, i de nus a la gola, que fan que es talli la veu.... fas el cor fort i segueixes cantant tot observant com canvien les cares dels nens malalts. I a corre cuita, passo per a casa i directa cap a La Salle de Gràcia a escoltar i a participar una miqueta al concert dels 40anys de la Coral Sinera, on hi havia cantat durant uns quants anyets. Quants records em retornen quan sento les cançons. Moments viscuts amb tots ells.... genial!!!!

I parlant de records... dissabte al vespre vaig tornar per un moment als assajos amb el cor de la UAB quan fèiem els Nocturns de Mozart amb el Xavi i el Dani, ja que el cor dels antics cantaires de l'Orfeó Gracienc, els va cantar... molt xulo!!!!

I és que la música ens omple de records, de sensacions, d'emocions, ens fa fugir de la realitat, ens anima, ens fa ballar, ens fa comunicar amb el públic, amb els músics, a través de mirades.... Tots tenim una banda sonora a la nostra vida, i està formada per diferents músiques, i la majoria dels moments que vivim tenen una música determinada que, quan l'escoltes, tornes a veure, viure i potser sentir, allò que senties quan va passar aquell esdeveniment.

Xuplant que xuplant.... o comprant que comprant??'

2008-12-19T17:24:00.003+01:00

"Pastorets i pastoretes
on aneu tan de matí?

A llevar-mos les lleganyes

a la bassa del jardí.

La llet calenteta

la boca cremant

i el bon Jesuset

xuplant que xuplant.

Pastorets i pastoretes

feu-me llenya que tinc fred,

no me la feu d'argelaga,

feu-me-la de romeret.

La llet calenteta....

Pastoreta, què li portes

a Jesús que està nuet?

Jo li porto, pastoreta,

camiseta i giponet.

Jo li porto, pastoreta,

una bossa de bolquers.

Jo li porto, pastoreta,

molta roba per anar abrigadet.

La gandula i babycook,

una trona i el gos de pleuix,

bressolet, canivador, tummytub.

Si li portes tantes coses

no sé on les posaran.

La meitat, si bé ho rumies,

no les necessitaran.

Pitjor que les llistes de noces

són les llistes per a infants:

molt de plàstic , molts de quartos,

el cas és anar gastant.

Jo li porto cançonetes,

i manyagues i petons.

Crec que així el cabasset

serà únic i dels bons.

No li porto llet pot,

que Maria dóna el pit:

aliment, també consol,

gran salut i bon profit!

Al garrotín, al garrotan,

de la vera, vera de Sant Joan.

Al garrotín, al garrotan,

ai, quina garrotada que ens fotran;

i quina clatellada que ens clavaran;

i quina arrissada que ens cardaran;

i quina calbotada, quina bescollada,

i quina gardela, i hòstia, quin hostiot!

M'he quedat ben seca, m'he quedat pelada.

Ai, senyor, quina enredada,

no ens cal res de tot això."

("Xuplant que xuplant"-"Escudella de Nadales"-De Calaix)

Perquè hi pensem tots plegats una miqueta fins a quin punt estem al món del consumisme.

I també, penseu-hi......PARE NOEL NO! ÉS UN IMPOSTOR! PARE NOEL NO! QUE CAGUI EL TIÓ!!!!

Petonets i bones festes a tothom!!!!!

De ball a ball i de concert a concert

2008-12-14T23:02:00.002+01:00

Ara ve nadal, menjarem turrons, i amb una guitarra cantarem cançons, i farem concerts i mil coses més.... buf!!!

Però com sempre,el cap de setmana comença el divendres a pl del rei. Aquest cop, amb Getsemaní. Va estar prou bé, però vaig trobar a faltar balls de parella. No sé ben bé pel que era, però no hi havia molta gent, però hi van haver molts moments de retrobaments: Marta Prades (profe meva de Diaula quan jo era super mini), Panxito i família (quina il·lusió.... i més quan ell em diu que és el "president del meu club de fans"... jo tinc club de fans?), la Isis (dóna'm un la!!! Paquita, t'he trobat a faltar, tot aquest temps....). I després... un after ben sonat, sonadíssim...: comencem: 2 sacs de gemecs, una gralla, un tabal, dues guitarra, una viola, contrabaix, una flauta travessera, dos acordions i un clarinet... i em sembla que no em deixo a ningú. No m'hi estic fins gaire tard... l'endemà, a les 10h he de ser a L'Auditori per fer el concert de la banda del Conservatori. La cosa ja comença un poc malament a les proves de so, quan el director tarda uns 20min a venir... cosa que fa que tinguem 10 minuts per passar tan sols "Mart", de Holst. Mentre ens esperem, però, a l'escenari sona la melodia de la dansa "Els 7 salts", interpretada per l'Alba (oboè), Vinyet (flauta travessera) i jo (clarinet). Tota una experiència. I entre una cosa i l'altra... arriba l'hora del concert. A veure... va anar prou bé, tret dels tempos ja que els va agafar com tres vegades més ràpids, no entrar quan tocava, passatges de semicorxeres que no surten, afinació, no anar junts... però bé, bé. Després, tocava l'orquestra... molt bé!!! Quan s'acaba, a casa a dinar, i a estudiar que dimarts hi ha examen tècnic de clarinet, i fer harmonia. Però finalment arriba la nit. Agafo els fgc i me'n vaig, amb la Montse, a Sabadell a ballar amb Mirabel. Plou. Però com he dit més d'una ocasió "Ni el vent, ni la pluja, ni el fred, atura els amants del folk". Tots els músics i balladors, sota els porxos del mercat de Sabadell ballant. Genial!!! Tornem amb la Montse, la Berta, en Joan i en Raffeu amb els fgc. Una tornada distreta. Arribem a casa amb la Berta i ens fem el cola cao de rigor. I aquest matí.... concert amb les Noies a l'església Nostra Senyora de Lourdes, al Poble Sec. Ha estat un cor de noies de cambra: érem 7 i la directora. Be, hem fet cançons a tres veus. Ens n'hem sortit, però bueno... a mi se'm tallava la veu, però poc a poc ha anat sortint.... no ens podem queixar. Vermutillu amb la Txell, la Maria i l'Agnès. Dinar a casa, estudiar, i cap a Cornellà a sentir De Calaix, "Escudella de Nadales". Concert per la Marató. Poca gent de públic... potser una 20ena, però m'ho he passat molt bé!!! (www.decalaix.cat). M'he comprat el 2n cd, m'han firmat el de les nadales, i cap a casa.

Molt guai!!! No em queixo pas!!! Ja que no he pogut anar al cap de setmana del CAT.... doncs mira!!!!

Apa, una setmaneta maratoniana (no de tv3) i vacances!!!!

Petonets a tothom!!!

2008-12-09T22:32:00.004+01:00

Fuà!!! Que bé que van tres dies de festa!!! Quantes hores per fer de tot i més!!! I és que la cosa no podia començar dissabte... NO!!!!! Ja divendres va valdre la pena!!!!

Així que aquí us passo la crònica d'aquest cap de setmana.... bé, un resum...:

-DIVENDRES 5 DE DESEMBRE: després d'un dia un poc esgotador a l'escola i anar corrents amunt i avall, m'arribo a la pl del rei... encara no havia començat, per variar. Vaig estar sopant asseguda a les escales una focaccia de botifarra i ceba, amb el Joan, l'Astrid, el Jordi, la Laia... i no sé qui més. Finalment, el grup PERDIGOTS, van decidir començar. I, com aquests últims dies a pl, començo ballant amb el Joan... jo encantada! L'estona però, passa massa ràpid. Entre ball i ball, saludar a gent, fer propostes balladores al Joan i a en Raffeu... buf.. moltes coses. La cosa s'acaba i una mica més enllà d'on em poso jo a muntar per començar l'after... sento que ja estan sonant acordions. En Raffeu, en Víctor, la Carme (o Mercè?... ara no ho recordo), el Joan amb les seves flautes múltiples, l'Òscar amb el seu violí, un altre noi també amb el violí, jo amb el clarinet... i al cap de moooolta estona, el Josep amb el fagot. Va ser un after ben sonat de veritat... genial!!!! Va ser molt divertit. Quin fart de ballar i quin fart de tocar!! Com sempre, vaig acabar desmuntant perquè aquells s'animaven massa i jo no sabia repertori. Un dia genial!! Espero que els dos divendres que queden, siguin així o millors!!!!

-DISSABTE 6 DE DESEMBRE: Són vora les 12h (i suposo que ahir, m'ho vaig passar bé...) i estic al metro, a fontana, quan em sona el mobil. La Laura. Els de Prades ja són a la sortida de la RENFE de Passeig de Gràcia. Amb 5 minuts sóc allà. Hi ha: en Pau, la Laura i en Marc. Només falta la Rut. L'Ester està malalta i no podrà venir. Els altres ja ens van dir que no podrien venir... US VAM TROBAR A FALTAR. Un cop tots reunits, vam tirar Passeig de Gràcia fins a Portal de l'Àngel, Portaferrissa, Rambles, botiguetes, pensar un lloc per dinar: Il Pomo d'Oro. Després, tornem a baixar: Portaferrissa, Petritxol... però no trobem la granja de la xocolata, la típica. Bé, al final anem al carrer del Pi i vam anar allà. I el millor de tot... a Pl Catalunya fent-nos fotos de tots junts i buscant un lloc per jugar al Jungle Speed. Al mig de la Pl. Una partida i mitja i anem a buscar el tren. Ens acomiadem i fins la propera. Arribo a casa, i amb la mare anem a caminar Gran de Gràcia amunt i Gran de Gràcia avall no sé quantes vegades, fins que trobo unes botes (o bótes?) i unes sabates completament negres pels concerts que venen ara. I més tard.... amb la CrisPi i la Sandra a ballar danses del Piemont i Catalanes. Allà em trobo a molta gent, i com a public relations que sóc, em faig amiga de la Mireia Mena, cantant del grup De Calaix, i amb tota la confiança del món, em dóna un cd "Escudella de nadales" (molt recomenable), i em diu que em donarà el número de compte per ingressar els diners. I després de tota aquesta moguda, cap a casa a dormir.

-DIUMENGE 7 DE DESEMBRE: Al matí, la intenció era anar a ballar swing al Parc de la Ciutadella, però entre que em vaig llevar tard i tot plegat, decideixo quedar-me a casa a fer feina. Faig el dinar, i a les 17h surto de casa per anar cap al Zurich on he quedat amb l'Albert. Anem a Sa Casa de Menorca, a veure un grup mallorquí: ES REVETLERS. Escoltem i ballem el que podem. Després, cap a les 21h, decidim anar a sopar pel centre. Anem a la Poma. Parlem tranquil·lament. Genial. Després anem als fgc, per veure a quina hora passen els de Sabadell. Però encara tenim ganes de caminar i pugem fins a Gràcia a peu. Ens quedem xerrant a les escales. GRÀCIES, ALBERT!!! ja t'ho he dit, però m'ho vaig passar super bé. Espero que les coses a partir d'ara vagin tant o més bé que el curs passat. I arribo a casa... miro els mails i la Cris em diu que miri el seu flog.... GRÀCIES GUAPA!!!! em va fer molta il·lusió!!! I cap a dormir.

-DILLUNS 8 DE DESEMBRE: Al matí, a fer feina i descansar una mica d'emocions fortes. Pensant en la nit de diumenge i en tot plegat. Estudio, faig harmonia, dino, torno a tocar, i cap al termòmetre de Portal de l'Àngel on he quedat amb la Cris. Intentem anar a la fira de Sta Llúcia... hi ha molta gent. Però enmig del follon sento una nadala.... ens apropem a l'altaveu... que fort!!!!! Sona "Ball Rodó D.C" de De Calaix!!! Que bo!! Ens cansem de la gentada i anem a parar a la PL del Rei i xerrem. Genial!!! Volem fer una xocolata desfeta, però està a tope i anem a un altre lloc. Entrem a una botiga i ella es compra un bolso i jo un vestit blau molt xulo. Fem la xocolata, i ja, quan tanquen, anem tirant cap a casa. Que guai!!! Ah, i entrem a una botiga i li dic que escolti la música.... sona el "Rumelaj".... que fort!!!

Un gran pont, definitivament!!!!

Gràcies a tots els de Pl, a L'ull i l'ai, l'Albert, els de Prades i tota la gent amb qui he compartit tots aquests dies!!!

I avui... després de l'escola, dinar amb la Diana... genial!!! I conservatori.... esgotador amb moltes faltes d'harmonia, l'estudi de clari una merda i l'assaig de la banda pesadíssim!!!!

Esperant amb candaletes que sigui divendres altre cop!!!!

Petonets

Fira de la ratafia de Besalú

2008-11-30T19:54:00.002+01:00

"A sol e serena (música: Guillem Ballaz, "Grapat de Ruda" Sol i Serena)

Les nous verdes un xic escalfades

grapat de ruda,

camamilla dolça e amarga,

ab la menta des camps

e la orenga fina.

La llimona tallada a trossos

e l'escorsa de canyella.

Tot a sol e serena e ben colat.

(Recepta antiga de la Ratafia)"

I és que aquest cap de setmana a Besalú s'hi ha celebrat la Fira de la Ratafia. I entre altres coses, aquest matí hi havia concert de SOL I SERENA i jo NO HI HE POGUT ANAR, perquè estava de recés mig malalta.... però he pensat molt en ells i segur que ha anat super bé!!!

Un petó a tots i bon començament de setmana!!!

Les 10 regles d'or per a tocar música de cambra

2008-11-21T00:02:00.004+01:00

Com que s'acosta Sta Cecília, que trobo a faltar la música de cambra, els assajos amb la Puça, tocar amb el Masumi...., us deixo Les 10 regles d'or per a tocar música de cambra... ja em direu què en penseu....

Aquí les teniu:

1. Tocar tots la mateixa obra.
2. Afina el teu instrument abans de toca, així podràs desafinar tota la tarda amb la consciència tranquil·la.
3. Si tots van malament menys tu, segueix els que vagin malament.
4. Intenta aconseguir el màxim de NPS (notes per segon), així guanyaràs la consideració dels incompetents.
5. Les indicacions de matisos, fraseig,... no han de er observades. Només s'han posat per guarnir la partitura.
6. Si un passatge és difícil, toca més a poc a poc; si és fàcil, accelera. Tot s'arreglarà al final.
7. En cas de dubte no sgius el primer a entrar, ni l'últim a acabar.
8. Quan tots hagin acabat de tocar, no has de tocar les notes que quedin.
9. Una nota correcta tocada fora de temps és una nota equivocada, i viceversa.
10. Quan et perdis tocant, passa tres fulls endavant que per allí passaran!

Apa, bona diada de Sta Cecília i feu molta música!!!!

Estimar

2008-11-08T20:09:00.003+01:00

"(...) En la seva soledat no s'ha de deixar desconcertar si en vostè alguna cosa desitja sortir-se'n. Justament, una eina, l'ajudarà a desplegar la seva soledat sobre un paisatge immens. La gent (amb l'ajut de convencions) s'ho té tot resolt de la forma més fàcil, tot adreçant-se cap als aspectes més fàcils del fàcil. Resta, però, ben clar que a nosaltres ens cal mantenir-nos en el difícil i pesat.

Tot allò que viu s'hi manté; en la naturalesa tot creix i lluita seguint la pròpia índole i esdevé, des de dins, quelcom peculiar, i intenta mantenir-s'hi costi el que costi i contra tota resistència. Poc sabem, però és segur que ens cal recolzar-nos en la dificultat, i aquesta seguretat mai no ens deixarà. Per això és bo restar sol, perquè la soledat és difícil i pesada. Que alguna cosa ho sigui ens ha de ser un motiu de més per escometre-la.

També és bo estimar, perquè l'amor és difícil. Que potser hi hagi amor entre una persona i una altra és potser el més difícil de tot. És un encàrrec que hem rebut, l'última prova i examen, el treball per excel·lència. Qualsevol altre treball només n'és una preparació. Per aqeust motiu, els joves, que en tot són principiants, no en saben, d'estimar. Ignoren l'amor i n'han de fer l'aprenentatge. AMb tot l'ésser, amb totes llurs forces aplegades entorn d'un cor solitari, inquiet, que batega cap amunt, han d'aprendre d'estimar.

Ara bé, el temps d'aprenentatge é sllarg i hermètic. Estimar, doncs, serà durant molts de temps i al llarg de la vida, tant cap enfora com cap endins, soledat, recés prolongat i apregonat pel qui estima. Estimar, sobretot, no és quelcom que d'endtrada vulgui dir descloure's, lliurar-se i unir-se a un altre, perquè, què seria la uinó d'uns éssers encara no aclarits, incomplets i no ordenats? Estimar, és una ocasió excel·lent de madurar, d'esdevenir quelcom d'edificar un món, d'ésser un món per a un mateix per l'amor d'un altre Estimar esdevé exigència que com més temps passa més gran i més visible es fa. És quelcom que tria, que serpara, que crida cap al lluny. Solament en aquest sentit, com missió de treballar-se ("d'estar a l'aguait, de martellejar nit i dia") haurien d'emprar els joves l'amor que els ha estat donat. Descloure's, lliurar-se, establir una comunitat de la mena que sigui no és assumpte seu (car han d'estalviar i aplegar durant molt de temps). És l'objectiu final, el definitiu. Per aconseguir-ho, a penes n'hi ha prou amb tota una vida humana.

Per això els joves sovint s'equivoquen de forma tan greu: la impaciència (que pertany a llur naturalesa) fa que quan l'amor els ve, es precipitin en braços de l'altre, que es prodiguin tal com són, amb tot el seu enrenou, desordre i confusió...Què en pot sortir, de tot això? Què pot fer la vida amb aquest munt de mig fets malbé que ells anomenen llur comunitat que, si es pogués, anomenarien llurs felicitat i futur? I així cadascú es perd pel voler d'un altre, i el perd, i perd també molts d'altres que voldrien venir. I perd l'amplària, l'horitzó i el futur, bescanvia imperceptiblement l'anada i la tornada, situacions plenes de pressentiment, per una perplexitat estèril de la qual ja no pot sortir res de bo, res que no sigui una mica de nàusea, decepció, migradesa i caiguda en una de les infinites convencions que, com a refugis col·lectius, són disposades, nombroses, en aquest camí tan perillós. No hi ha cap regió de la vida hmana tan assortida com aquesta de vonvencions que apareixen, múltimples, ne forma de salvavides, llanxes i flotadors. L'opinió social ha sabut crear cerear aixoplucs de tota mena, car, tendint a interpretar l'amor com a entretniment, l'havia de fer fàcil, a baix preu, sense risc, segur, com ara les diversions públiques.

És veritat que molts joves que estimen, falsament, és a dir, que es lliuren sense més ni més, mancats de soledat (la mitjan aromandrà sempre en aquest punt), senten la punyida d'aquest mancament i volen que la situació en què han caigut esdevingui, pels seus propis mitjans, viable i fecunda; car la pròpia naturalesa els diu que les qüestions amoroses, més que d'altres també essencials, no poden ser resoltes públicament ni d'acord amb cap convein; que són qüestions immediates, d epersona a persona, i que en cada cas necessiten una resposta nova, única, personal, exclusivament personal. Tanmateix, els qui ja s'han confós, els qui ignoren llurs límits i diferències, els qui ja no tenen res propi, com podrien trobar una sortida que els brollés de dins, des de la pregonesa d'una soledat esbrevada?

Actuen des d'un desemparament comú, i quan amb la millor bona voluntat pretenen evitar la convenció que eles esacandalitza (com és ara el matrimoni), cauen en els tentacles d'una solució menys pública, però igualment rutinària i mortal. AL seu voltant i en qualsevol acte que prové d'una unió tèrbola, prematurament trenada, esdevé convencional; qualsevol relació confusa posseeic una convenció que li és pròpia per ser insòlita que sigui (és a dir, immoral en el sentit corrent del mot). Ben cert, fins i tot la separació seria un pas cnvencional, una decisió atzarosa, sense força ni fruit.

Qui presti atenció comprovarà que, com succeix amb la mort, que és difícil, no es fa perceptible cap aclariment, cap solució, cap senyal ni camí per al difícil amor. Per a aquestes dues tasques que portem amagades en nosaltres i que ens passem els uns als altres sense descobrir-les, no s'ha pogut cercar cap regla que es basi en un acord col·lectiu. A mesura, però, que comencem a assajar la vida com a individus, aquestes coses immenses s'aproparan a nosaltres, els solitaris. Les exigències que la tasca difícil d'estimar planteja al nostre desenvolupament són més grans que la vida i, principiants, encara no estem a la sevaaltura. Si hi perseverem, però, si acceptem aqeust amor com a càrrega i temps d'aprenentatge en comptes de perdre'ns en el joc fàcil i eixelebrat darrera el qual els homes s'amageun enfront de la més greu seriositat de l'existència, potser es farà perceptible un petit progrés i un alleujament en aquells qu edes de fa molt de temps vénen després de nosaltres. Això ja seria molt.

Tot just ara comencem a considerar sense prejudicis, objectivament, la relació de l'individu amb l'individu, ambdós solitaris. Per això el nostre tempteig de viure una relació d'aquesta mena no té cap model de referència. Tanmateix, hi ha alguna cosa en la transformació del temps que vol ajudar la nostra vascil·lant iniciació. (...)"

Fragment de "Carta sisena" del llibre "Cartes a un jove poeta" de Rainer Maria Rilke

"Abraça'm" (lletra i música: Marta Rius)

2008-11-02T13:26:00.006+01:00

una història construïda de petits moments, esgarrapats al temps i conquerits al destí...

.... quan m'abraces, el món s'atura i la meva ànima somriu.

felicitat conquerida

la pell sense barrera

em parles mentre jugues

amb el cim d'una cirera

felicitat conquerida

en el cim d'una cirera

desig de proximitat

però agraïnt la distància

vivim cada instant

pensant en l'enyorança

i agraïm la distància

pensant en l'enyorança

el teu alè esvaeix

la distància que ens separa

i el teu bleix em recorda

el bressolar de les ones

i la cançó de la mare

et miro i tu em mires

i em regales un somriure

i retens tots els racons

per poder-lo reviure

i em regales un somriure

per poder-lo reviure

el teu alè esvaeix

la distància que ens separa

i el teu bleix em recorda

el bressolar de les ones

i la cançó de la mare.

.... compte fins a vint i abraça'm que no sé quan et tornaré a veure

(Cd "Grapat de ruda", Sol i Serena)

Ja sé que he fet alguna entrada amb aquesta cançó.... però és que és tan fantàstica....

I avui, que no sé si és pel temps que fa, que estic sola a casa o que ahir vaig veure gent que tenia moltes ganes de veure, que feia temps que no veia i que, en certa manera són especials per a mi... que no puc parar d'escoltar Sol i Serena.... i que estic una mica així... us dedico aquesta cançó, a tots vosaltres i aquella gent que vaig veure ahir.

Sent la sort creu en somnis que són possibles...

2008-10-28T14:00:00.002+01:00

Avui, a l'hora del pati, he estat parlant amb la vetlladora que hi ha a 5è A, i no sé com ha sortit el tema de la dansa. Li he dit que m'agradaria dedicar-m'hi i tot això.

Tot tornant, a l'autobús, he estat pensant i m'he adonat que moltes vegades diem que ens agradaria fer això o allò altre, que somiem en ser no sé què, etc; però poques vegades tot això ho arribem a portar a terme i acabem aconseguint allò que volem i desitgem per diverses raons: per por a ser mal vistos, per por als comentaris que ens puguin fer, perquè és molt difícil i ja estem bé com estem, per inseguretat de si funcionarà, per... no sé, moltes raons.

A mi em passa últimament. He tornat de l'estiu dient que m'agradaria dedicar-me a la dansa, a ballar. És difícil, ho sé. Hi ha poca cosa reglada, amb la qual cosa, actualment, si no tens títols, segons com, ho tens més difícil per treballar. No és una feina segura com per viure exclusivament d'això. Però per què no ho puc intentar? A vegades, factors externs, són els que ens priven de poder-ho fer. A vegades sents que la gent no et dóna suport i que pensa que estàs boig. A vegades t'ho diuen, però d'altres no i deixen que vagis somiant.

A vegades és dur, però també s'ha de tocar de peus a terra i tenir present la realitat en què vivim. Sempre som a temps a canviar les coses quan no surten bé i sovint podem tenir vàries oportunitats.... és el que diu la dita "qui no s'arrisca no pisca".

Tota aquesta reflexió ha sorgit per la conversa que he tingut amb l'Encarna, i perquè m'ha vingut una cançó al cap que feia temps que no recordava... així que us deixo la lletra i ja em direu si tinc raó o no.

Animeu-vos amb allò que anheleu. Procureu fer realitat els vostres desitjos i estareu millor. I si esteu millor amb vosaltres mateixos, serà més fàcil portar a terme allò que sempre heu volgut fer!!!

Feu realitat els vostres somnis.

"Bons temps

No et deixis vèncer,

obra els ulls,

segueix lluitant.

Vinga comença

si el que esculls

és que vols 'nar endavant.

Sigues fort,

pensa en el demà,

el nostre demà.

Sent la sort

creu en somnis

que són possibles

si tu vols podem

ser invencibles

ara ens toca canviar.

Són bons temps

per canviar,

hi ha molts murs

que cal trencar.

Bons temps per 'nar lluny

tots dos junts, sí tots dos junts

D'aquí un temps

tots ens reunirem,

recordant com tots junts

vam 'nar començant,

fent saber el nostre nom,

ara el sap tothom.

Un bon pas endavant,

per tenir un futur brillant,

somnis, fins comuns,

tots dos junts, sí, tots dos junts."

"I em regales un somriure per poder-lo reviure... "cada cançó, cada concert

2008-10-27T21:32:00.009+01:00

Genial!!! Sí, sí, genial, brutal, impressionant, fantàstic.... Un gran cap de setmana que no podia ser més rodó....

Divendres Pl del Rei (que ja en vaig fer la crònica). Dissabte al matí, cataquesi amb el grup de mitjans (primer dia): guai... una mica esverats, però bé. Dissabte nit, festa a cal Romaní, amb gent que feia molt temps que no veia. I finalment.... va arribar diumenge. Un dia hipermega esperat....Al matí a ballar swing a la Pl de la Virreina, amb la Crispi i la Lídia (la tutora amb qui estic)... i molt guai... la Crispi va venir a dinar a casa, i després de fer harmonia (ella) mentre jo estudiava clari, ja va començar l'aventura....

Són les 17'30h quan sortim de casa per anar a Pl Catalunya a buscar el tren per anar a Molins de Rei on hem quedat amb la Diana. A Fontana, se'ns escapa el metro i ens hem d'esperar 4 min. No!!! No podem perdre el tren.... finalment, arriba el metro. Baixem a Catalunya i fem el transbordament (perdó, l'enllaç) corrent per poder agafar el tren. Comprem els bitllets i baixem corrents cap a l'andana. Hasta fins i tot ens hem d'esperar. Bé, pugem al tren i al cap de mitja horeta ja som a Molins i sortint de l'estació tirem cap a la pl de l'ajuntament, on hem quedat amb la Diana per dirigir-nos a la Traska Truska (un bar basc de Molins).

Arribem amb temps i veiem que encara no han obert. Paro l'orella i sento que SOL I SERENA estan amb les proves de so. Així que decidim anar al bar que hi ha al davant a prendre alguna coseta. De cop, pel vidre de la finestra, veig que ja comença a haver-hi gent. Són les 19h. Jo surto i faig cua per agafar les entrades. Cada vegada més nerviosa i amb moltes ganes de veure'ls a tots.

Mentre m'espero veig la Lídia. Sembla que s'emporti una sorpresa quan em veu... em diu que sí, que sabia que venia perquè li ha preguntat a la Marta. Després, veig la Marta. Em presenta als seus pares i em convida a dins a fer UN GLOP (només un) d'un vi de la Rioja que els han obert. A fora, a la porta dels artistes, el Kamell i en Peligru amb el vici. Entro, i saludo al Guillem i al Panxito. Un glop i prou. Surto a fora. Ja han obert i em poso a la cua. La Diana i la Crispi venen amb la calma. Agafem les entrades i busquem lloc. Fantàstic!!! Tercera fila, però amb tamborets alts just al centre on els puc veure a tots perfectament. Es fan pregar una mica però finalment comencen amb la cançó "I per què no?". Genial!!! La Marta fa una petita presentació. La cosa ja està en marxa.... fuà.... no sé com descriure tot el que sento en aquests moments. Un escenari baix. Un lloc petit i familiar. Públic conegut pels músics. Tot molt proper. Una passada. No puc parar d'anar-los mirant ni de cantar les cançons, ni de moure'm del tamboret. Els faig fotos. De cop, toquen un xotis. Quan ja porten una estoneta, la Crispi i jo el ballem al poc espai que hi ha. Tornem a seure. I segueixen i arriben a la masurca.... "El pont de les quinze arcades". Moment emocionant pels molinencs, i sobretot per l'àvia de la Lídia. Quin moment més tendre quan s'acaba la cançó, en què la Lídia baixa de l'escenari i li fa un petó. Mentre sona, he animat a la Crispi a ballar aquesta masurca. Que no parin, que no parin....

Entre cançó i cançó, el showman del Peligru, va fotent cullerada a les presentacions de la Marta o fins i tot a mitja cançó.... léase "En Tet del vi", quan la Marta canta el moment trist i va, i pel Peligru, es trenca aquest moment. Arriba un dels moments càlids de la vesprada.... "Quan l'amor esdevé imprescindible, la cançó de pandero es transforma en aigua i sal, per no apagar la set del desig que et fa sentir viva". Aquest cop, en Jan no trenca el clima creat. "Salsa verda", el fandango basc, "La gata i el belitre", "Cançó de batre", "Sant Joan".... i per fi arriba la meva cançó. Decideixo no ballar-la. S'ha de fer amb algú especial. És preciosa. Una cançó que parla de l'enyor però no d'una manera trista, sinó contenta perquè així els moments de retrobament siguin més intensos i més viscuts. Sí!!! Toquen "Abraça'm". Em quedo mirant la Marta fixament. Ella em veu. Ens somriem. Tanco els ulls. Però just en el moment que diu " Et miro i tu em mires/em regales un somriure/i retens tots els racons/ per poder-los reviure/ i em regales un somriure/ per poder-lo reviure", miro la Marta fixament... ella no sé si em mira, però sí que em regala un somriure.

Durant el concert vaig mirant a tots els músics. Tots, en algun moment o altre, em miren i em somriuen. Em quedo embadalida amb les mirades que es fan entre ells mentre toquen. Una complicitat impressionant. Es nota que hi ha confiança. Que s'ho passen bé i que estan gaudint.

Però com tot, el concert arriba al seu final. No!!!! No vull.... vull que el temps s'aturi, quedar-me per sempre més amb ells i escoltant-los en directe.... però no pot ser. Acaben el concert presentant-se mentre toquen una bourrée i el Guillem desafia als balladors. Sembla que ningú s'aixeca i és quan em toca el rebre. Havent dit això la Marta diu: "Bruna, no t'animes a ballar?", i jo, amb tota la patxorra i confiança del món, com si estigués a casa meva, li contesto "Ja he ballat... ", i es queda parada perquè no ho ha vist... però la resta del públic afirma a favor meu. Ja que el Guillem ens desafia, la Crispi i jo ens hi posem. Buf!! Ens l'han fet suar, eh??????

Demanem un bis... "La Dama d'Aragó". Fantàstica també. Però ja no ens en donen més.... quina pena. Però la cosa no s'acaba aquí. No pas!!! Ara bé lu bo!!! Els vaig perseguint perquè he de parlar amb ells. Els trec un cartell del concert i me'l firmen. La Diana i la Crispi es compren el cd. Jo vaig i vinc. Parlo amb la Marta pel pandero, em diu que ho parli amb el Guillem. Parlo amb ell i em diu que millor que me'n faci un. Em convida a Argelaguer (ara falta trobar la data). Parlo amb el Peligru del chalomeau. Mentrestant, la Crispi i la Diana xerrant al bar. Jo amb els músics a dins i sopant amb ells els montaditos i "desmontaditos" (broma Panxito) que els portaven. També vaig anar fent fotos del després. Quin riure!!!! Bé, quan la cosa ja està calmada i tal, els dic a elles dues que ja podem marxar, però abans, que els firmin el cd. Meeeeeeeeeerda!!! Són dos quarts d'onze.... córrer Crispi que perdem l'últim tren!!! Ens diuen que si el perdem els truquem que en Panxito ens portarà en cotxe fins a Bcn, però de totes maneres ho intentem. Però tenim la mala sort que just arribem a l'estació, se'ns escapa. Truco al Guillem i té el mòbil apagat. Truco a la Marta. Molta conya des de l'altra banda del telèfon. Ens diuen que anem cap allà, però de camí, arrenquem 6 cartells del concert, un per a cada un, i a un banc de la pl de l'ajuntament de Molins, els hi firmem i els personalitzem. Arribem allà que estan acabant de carregar els cotxes. Els donem els cartells i primer no s'hi fixen. La primera en veureu-ho és la Lídia. Llavors tots es posen a riure. Carreguem. Ens acomiadem del Guillem i la Marta. La Lídia ha desaparegut, però anem tirant deixant el contrabaix al bar. La tornada amb el Panxito és molt agradable. Ens deixa a casa. Primer a mi i després a la Crispi. Moltes gràcies!!!

Arribo a casa massa emocionada per poder dormir. Així que els deixo un comentari al bloc, faig una breu actualització al meu i cap a dormir.

Realment un gran cap de setmana i un gran concert, en què hi ha moltes coses que no es poden dir en paraules!!!

Gràcies Marta, Guillem, Panxito, Peligru, Lídia i Kamell per aquests magnífics concerts!!!! Que fan que l'endemà, i per uns dies, estigui en aquesta bombolla que és la música i que ens fa fugir, per uns instants, de la realitat en què vivim.

"I em regales un somriure, per poder-lo reviure" i recordar cada una de les cançons de cada concert. Hi penso, i se'm dibuixa un somriure que no me'l puc treure!!!! Moltes gràcies SOL I SERENA!!!!

I també Crispi i Diana, per acompanyar-me a sentir al meu grup folk!!!! i fer-me passar una nit fantàstica!!!

Ah, us poso el link de les fotos del concert d'ahir. I mentre he escrit això, va sonant el vostre cd.

http://picasaweb.google.es/brunasantanach/ConcertSolISerenaMolinsDeReiBruna261008#

Gran cap de setmana...

2008-10-27T00:34:00.004+01:00

És tard i per tant intentaré no enrollar-me massa....

Només puc dir, de moment (demà més, o quan pugui), que ha estat un gran cap de setmana. Entre balls, cataquesi, sopars i concerts... buf!!! Genial, brutal, impressionant!!!

I amb les emocions a flor de pell, us vull dir que fa res que he arribat del concert de Sol i Serena a Molins de Rei..... FANTÀSTICAMENT FANTÀSTIC!!!!!!

Ara estic un poc desvetllada, però me n'he d'anar a dormir, que sinó demà....

Ja us en faré la crònica, perquè la veritat hi ha hagut moltes aventures, abans, durant i després del concert.

Que vagi bé la setmana!

Petonets de bona nit.

Un divendres amb massa emocions fortes!!!

2008-10-25T14:38:00.003+02:00

Fuà!!!!! Quin dia, el d'ahir!!!!!!!!!!!!!! Malgrat haver de treballar, està dient no sé quants cops: "seu, treballa, calla, no molestis, anem a tutoria.....", d'estar pendent dels petits, si mengen o no, i tot això... a la tarda, classe amb la Helen (la Carla no va poder venir) a casa, de trankis, i després cap a cant. Va anar prou bé tot i la veu que tenia. Al sortir, per no pujar cap a casa per després baixar a pl, vaig anar a casa la Crispi, per fer temps. Em va ensenyar el violí. Ho fa molt bé per fer una setmana que toca!! Endavant, nena!!!! I mentre es canviava i tal, jo xafardejant per internet. Ja que la Cris tenia el youtube engegat, vaig buscar Sol i Serena i per sorpresa meva, vaig veure que hi ha penjat el videoclip de "Salsa verda", una cançó del seu primer disc "Grapat de ruda" (molt guai, per cert.... què he de dir.... no sóc massa objectiva, com a fan núm.1 que sóc). El videoclip.... genial!!!!!

Bé, quan totes dues estem a punt, marxem cap a pl. Ahir van tocar el Carles Belda i els seus amics de l'acordió. Molt guai!!! Moltíssima gent!!! No sé si mai havia vist tanta gent a pl. Mira, compensa el divendres passat (i potser el vinent, ja que hi ha la Fira de la Mediterrània de Manresa). La sorpresa me la vaig trobar quan vaig veure que apareixia per allà la Marta de Sol i Serena!!! Jo estava asseguda a les escales, i només veure-la em vaig aixecar per saludar-la. Quina il·lusió veure-la!!! Des del concert a St Feliu de Guíxols que no ens vèiem!!!! Però, bé, venia sola i sense la resta de la gent del grup (però això se solucionarà demà.... al magnífic concert a Molins de Rei... per cert, que ja tinc les entrades... ueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee). Bé, doncs això. Ens posem a xerrar i mentre xerrem, mirem la paradeta i ens emportem un cd que ens regalen. Mir que bé!

La cosa comença. Que guai!!! Sardanes, masurques, xotis, cercles, bourrées, valsos, etc... i una havanera.... però una havanera ballada amb la Marta. Una havanera amb intriga. Poc abans de ballar juntes, li dic que he vist el vidoclip de "Salsa verda", i quan em pregunta a on i li dic que al youtube, em mira i em diu que hi ha una cosa de Sol i Serena que no sé i que com a bona fan núm.1, hauria de saber i que estic tardant massa en saber-ho. Intento treure-li info, però res. I després d'aquesta intriga només em falta ballar amb ella.... aix... quantes emocions.

Bé, la cosa segueix fins que arriba al seu final. Massa ràpid.... no pot ser, no es pot haver acabat!!! M'ho he passat genial!!! Quines ganes de ballar que tenia. Quanta gent!!! I tothom vol ballar, i xoquem, riem, cantem... i arriba l'after... acordions, guitarra, saxo, violí i clarinet/chalomeau!!!

Un divendres amb massa emocions fortes. Veure gent que feia molt temps que no veia, intrigues, ballades, ser el punt de mira.... buf!! Tot plegat massa intens per començar un gran cap de setmana!!!!

Que la música i la dansa no s'aturin!!!!!

I demà..... el dia més esperat d'aquest primer trimestre..... SOL I SERENA A MOLINS DE REI!!! a què espereu per comprar les entrades??????????' Us hi vull veure!!! Valdrà molt la pena... con lo qual penso fer un reportatge fotogràfic (fan núm.1 i no tinc cap foto.... FATAL!!!!!)

Per cert.... el que havia de saber i que no sabia però que ara ja sé... és que des del mes de setembre SOL I SERENA tenen un bloc, que hi podeu accedir clicant "El bloc de Sol i Serena" a la banda dreta de la pantalla. Ara, ja m'he posat al dia amb els comentaris... que es preparin!!!

Petonets i balleu....

Per cert.... demà de 12'30 a 13'30h a la Pl de la Virreina, fan Swing amb Gràcia!!!!

Adéu!!!

Danses, danses i més danses!!!!!

2008-10-19T14:24:00.004+02:00

Uf!!! Se'm començar a acumular feina!! Fa dies que vull actualitzar, però entre una cosa i una altra no he pogut... aix....

Bé, doncs resum de dos divendres...

Divendres 10 d'octubre:

Ens trobem a les 21h a la pl amb algunes noies de les que van venir a casa a fer el taller de danses per sopar. Assegudes a les escales veiem com Muscat va fent les proves de so, muntant l'escenari i tot plegat. Al grup hi toquen la Marta i el Vladi. Quina il·lusió tornar-los a veure! Acabem de sopar, i vaig saludant a gent. L'Àlex, feia molt que no em veia, i mentre xerrem em demana que em reservi un xotis o una masurca.... veient que em deixar escollir, trio la masurca... em mira una mica així i li dic que em reservo tots dos balls amb ell.

Comencen a presentar-se i ens diuen que tocaran un vals per començar. Jo, ja estic apunt per ballar, i en veure'm dreta, el Joan em demana de ballar el vals. Li dic que sí. Ens plantem tots dos al mig de la pl. No hi ha cap més parella. Obrim ball com si fossim els reis de la nit. Tota la pl per nosaltres dos. Comença la música i nosaltres comencem a ballar. La gent, dreta o asseguda a les escales, ens mira. És un moment màgic. Potser el més màgic de tota la nit. Mirem els arcs que hi ha a l'altra banda de les escales. Preciós. Romàntic. Màgic. Podria ser un conte de fades. Mica en mica es van afegint parelles a ballar. I és que la cosa no podria haver començat millor! La nit continua. Danses, danses i més danses. Ara ballo amb un, ara amb una altra, ara un xotis, una masurca, un cercle...Arriba el moment en què el grup ha d'explicar una dansa. Demanen a la gent si cal o no, l'explicació. La gent diu que sí, i jo començo a liar-la i la Marta del grup, diu que l'expliqui jo.... no!!!! Tota la plaça demana que ho faci... però no. La cosa continua... fins arribar al final. És el moment de deixar pas a l'after. Ui.... no sé si muntar.... La Guida, en Rafeu i un noi i una noia acordionistes tots quatre, toquen super bé. Acabo muntant. Al principi no toco massa... faig el que puc, fins que aconsegueixo tocar alguna cosa de dalt a baix...i hasta fins i tot (com diu aquell) em deixen a mi sola tocant. Decideixo plegar. M'assec a terra per desmuntar, i quan he acabat, em quedo asseguda mirant com dos dels acordionistes segueixen tocant, i la poca gent que queda, ballant. Un altre moment màgic. Se'm posa la pell de gallina. Tan preciós, tot plegat. Mentre estic absorta mirant els balladors i músics, l'Albert s'asseu al meu costat i ens posem a xerrar. Al final, decidim ballar un xotis.

En resum.... una nit màgica... com la de cada divendres.

Divendres 17 d'octubre:

Avui arribo una mica justa. No he parat en tota la tarda i estic un poc cansada. Estic com el dia. Quan he vist que plovia... he tingut els meus dubtes de si hi hauria ball o no, però com que ha parat, dedueixo que sí. Baixo cap a pl. Aquest cop no he quedat amb ningú. Quan arribi ja em trobaré a tothom. Quin ensurt m'emporto quan arribo a pl i veig que no hi ha escenari!!! Però resulta que els músics han canviat de lloc. Avui, per la pluja, toquen dalt de tot de les escales ja que estan coberts. És una bona idea, perquè queda més espai lliure a baix, però la gent que mira es tira més endavant i els músics estan molt lluny dels balladors. Avui toca Bifólc. Un grup italià que costa una mica d'entendre.

Déu ni do la gent que hi ha per ser un dia de pluja. Evidentment no està tan ple com altres divendres. Tot i això, és una mica caòtic tot plegat. Entre la pluja, que els músics estan lluny i que no se'ls entén, fan danses poc conegudes i tot plegat... és un divendres una mica estrany. Parlo més amb la gent, ballo bastant, però no sé què ho fa que no m'acaba de convèncer.

A mitja ballada es posa a ploure. Tanquen els llums. Hi ha gent que puja amb els músics. Altres que obren paraigües, altres van a una altra part que hi ha cobert, però uns quants bastants seguim ballant. És que ja ho vaig dir en una entrada anterior, als amants del folk ni el vent, ni la pluja ni la neu els atura les ballades. Per sort, para de ploure. Ara el terra rellisca una mica més. Haurem d'anar en compte a no caure, ves que no ens fessim mal!

La cosa va arribant al seu final. Decidim fer una mica d'after, però quan em disposo a muntar, ve el Jordi i em demana que durant uns dies haurem de vigilar...resulta que un veí s'ha queixat i avisa la poli. De totes maneres, decidim tocar. Prou bé. Hi ha força gent. Tot i que hi ha el Joan amb les seves flautes, flautins, pífanos i varis, toco bastant jo sola. Al cap d'una estona ens demanen que pleguem. Guai perquè ja estic cansada.

Avui ha estat un dia estrany a pl. No estic acostumada a dies així. M'ho he passat bé, però ha sigut raro, no sé... no tinc la sensació que tinc sempre quan s'acaba.

Bé, ara esperem que vingui divendres vinent.... tocarà......CARLES BELDA I ELS SEUS AMICS DE L'ACORDIÓ. Pot ser brutal!!!

I diumenge.... SOL I SERENA al cicle Contrabaix de Molins de Rei.

Espero que ens hi ballem!!!!!!

Bona setmana!

S'ha obert la temporada de ball!!!!

2008-10-06T22:40:00.003+02:00

Finalment, després de tant esperar.... JA HA COMENÇAT LA PL DEL REI!!!!!! Quines ganes!!!!! Divendres, poc abans de les 22h, ens trobàvem allà la Diana, l'Eli, el Joan i una de les Maria's. La temporada va començar amb Mirábel, música occitana. Bourrées, cercles, xotis,... van ressonar per la pl. Mica en mica es va anar omplint. Cada vegada eren més els que venien, més coneguts, més "alumnes".... Va ser un divendres de tornar a veure gent que només veus a la plaça i des de l'últim dia no n'has sabut res, gent que pots anar veient més sovint, però també fa temps que no veus...

No em puc queixar. El primer dia de pl... ja va ser prou especial. Em vaig sentir molt especial. No sé perquè, però.... em vaig sentir especial. Només arribar, l'emoció de cada divendres em va recórrer pel cos. La màgia que es crea va tornar a viure, els somriures, la brillantor als ulls dels balladors, les trepitjades, els cops, les bogeries, les rotllanes concèntriques (en fem una de més petita? La de dins ha de ser més petita que la de fora....)..... Tot allò que es viu en aquestes dues hores -oficials- o més, ha retornat.... ara, ja tinc l'emoció i les ganes de divendres ficades al cos... Ara sí que puc dir que ha començat el curs.!!!!!

Dissabte, també va estar molt bé. Després d'estar-me a casa, fent feina i tot això, vaig quedar amb la Crispi per anar a la PL de la Catedral a sentir La Carrau. Quin concert!!! Surrealista total!!! Públic: gent gran, guiris borratxos, diables de Cervera (em vaig trobar la Maria Riu!!!) i la Crispi i jo. Que bo!!!! La Carol ens anava mirant. En un moment donat, els diables es van posar a fer foc a l'altra punta de la plaça, i tothom d'esquena al grup... només ella i jo, mirant, saltant, ballant i cantant les cançons. Quan es va acabar el concert, vam col·laborar a recollir la paradeta dels cd's i samarretes, i després.... a parlar amb la Carol.... coses de negocis de l'AMTP... suggerència... que facin clari folk... resultat.... enviar-li un mail que ho proposarà i si no s'aconsegueix, començar un instrument de nou (al curs vinent). I després.... a dormir a ca la Crispi, després de sopar una pizza.

I diumenge... continua la festa.... La Crispi i jo, tornem a quedar per anar a la Barceloneta a ballar amb els diferents grups d'acordionistes que tocaven. 2h i mitja ballant sense parar!!!! Quin gust!!! Curs accelerat de bourrées. També s'ha de dir que vam ballar un xotis una mica especial... l'evolució seria: xotis, xotis rumbejat, bourrée a dos (amb 2 balladors) i bourrée amb 4 balladors... divertidíssim!!!!!

Una bona manera per acabar una setmana i començar-ne una altra.... ara, a esperar el proper divendres. I és que.....ja S'HA OBERT LA TEMPROADA DE BALL!!!!

Petons i ens ballem!!!!

Tercer i últim dia....GRÀCIES A TOTS!!!!

2008-09-30T21:49:00.002+02:00

Ai gent... quin divendres, el passat!!! Després de treballar, de fer la classe amb la Helen, fotos carnet, un pastís de poma i curar-me les cames... arribava l'hora de la veritat. Quines ganes!!!! Sí.... l'últim dia del Taller de Dansa Introductori a la Plaça del Rei.

No sabia ben bé qui vindria a l'hora perquè els de l'Albada tenien un assaig fins les 22'30h. Quan faltaven dos minuts per l'hora van trucar a la porta. Quina sorpresa!!!! El Josep i l'Òscar. Vam decidir esperar que arribés algú més. Al cap de poc, tornen a trucar. El Joan. Ja som quatre, però millor esperar. Van trucant. La Clara, la Sònia, la Mercè. Al cap de poc, va arribar el Jordi. Ja érem 8!!! Fantàstic, 4 parelles. Anem fent i al cap de poc arriba la Berta. Ja som 9!!! Fem la jota, després d'haver fet vals familiar, cercle, sardana curta, i també la bourrée. Mentre van ballant i jo controlant com va i pendent de la música, em sona el telèfon. La Maria, que els de l'Albada ja han acabat l'assaig i que venen uns quants....els dic que no cal que portin sopar, però quan em diu que venen 5 i 3 (o sigui 8) els dic que sí i que portin coses per menjar. 5 minuts més tard em truca la Neus. També ve.... que fort, gent que fort!!! 18 persones a casa l'últim dia de taller!!! No m'ho crec.

Doncs bé... després de perdre un poc la concentració i situar-nos de nou, continuem la classe amb el tzadir katamar, hassapiko nostàlgic i set salts... Després, ens és ben merescut sopar amb les coses que ha portat tothom... asseguts a terra, picant això, menjant allò altre... primer per grupets i després, ens unim tots i comencen els acudits. Acudits, i més acudits... i així fins que arriba l'hora de marxar... les 3h de la matinada. Per sort, ja he recollit un poc la cuina. La gent marxa i ens quedem 4 a dormir. Un partida del Jungle Speed amb les cartes de l'extensió, i a dormir que l'endemà serà un dia llarg.

Mercè, Maria's, Òscar, Jordi, Berta, Ari, Josep Ramon, Marc, Bernat, Neus, JOan, Pau, Josep, Gerard, Clara, Pere, Eli, Cris, Diana i Sònia.... Moltíssimes gràcies!!! Vau ser vosaltres que em vau donar la idea de fer això, que em vau demanar que us ensenyés a ballar abans d'anar a Pl. M'heu fet veure que,a part de ballar, m'agrada ensenyar a ballar. M'agrada passar-m'ho bé, riure i compartir tot això amb els meus amics (alguns ja de fa anys i gent que vaig conèixer el mateix dia). Han sigut tres dies genials. Bé, no tornaré a fer el rollo que us vaig clavar per mail.

Un petonet a tots i fins ben aviat!!!

Ens ballem divendres??????????????????????

Diumenge 26 d'octubre de 2008

2008-09-24T22:32:00.005+02:00

Sé que el dia que anuncia aquesta entrada encara no ha arribat, i falta poc més d'un mes perquè arribi, però ja en tinc ganes.

No sé si serà un dia tan especial com el 23 de maig del curs passat, però segur que no serà com els altres diumenges.

Sí sí.... DIUMENGE 26 D'OCTUBRE A LES 19'30H AL CICLE CONTRABAIX DE MOLINS DE REI, SOL I SERENA EN CONCERT!!!!! Bien, el fan a prop de casa....20min en tren...

Però a més a més.... rebré una classe accelerada de chalomeau amb en Peligru (del grup). Com bé sabeu el dissabte em vaig comprar un chalomeau. És genial, però hi ha algun petit problema tècnic (com no saber fer dues notes), i he demanat ajuda a Sol i Serena.... bé, a en Peligru.... i m'ha dit que sí!!!! Que guai!!!

Si, si... em temo que aquest, serà un gran diumenge.

Ja us ho explicaré!!!

De moment dir-vos que lo diumenge passat mos trobàvem los de Prades, superior i agregats, a Manresa, on Pau i Rut feien un concert en la Banda Federal. Mos vam vore: Pau, Rut, Albert, Marc (moni), Ester i jo. A tots los demés los vam trobar a faltar. Vam anar a buscar Pau i Rut a l'assaig que feien en lo Teatre Kursaal i després vam anar a dinar i a fer lo café en un bar, on vam recordar los b/vells temps i vam jugar a lo tòtem, o altrament dit, lo Jungle Speed.... i després, cap a concert, només fins la primera part, que una servidora havia d'agafar lo tren per arribar a casa.

Va ser una trobada guai.... llàstima que no poguéssem ser-hi tots. A vore si aviat organitzem una altra sortida, si pogués ser de tot un cap de setmana.... i així recordaríem un poc més Prades i l'experiència d'estar tots junts, trobo!!!!

Un beset per a tothom!!!

P.D. No m'enfoto de la gent que parla de les terres de l'Ebre. AL contrari, m'agrada molt esta manera de parlar i a més, quan penso en Prades, no sé perquè em surt així.....

Unes bones estones per acabar la setmana!!!

2008-09-20T23:11:00.002+02:00

Uf!!! Ara feia dies que no escrivia.... i és que he anat de cul aquesta setmana. Entre l'escola ("vui a mama io, vaaaaaa, vui a mama... vui nar a casa, tic cansada d'anar a cole"), que no tinc temps ni de seure cinc minuts al sofà després de dinar, el conservatori, l'@, les pràctiques de cotxe... i no sé què més... buf!!! Déu ni do... però finalment arriba divendres!!!! Que guai, quines ganes que en tenia, la veritat.

Al sortir de l'escola vaig cap a casa a dinar. Descanso al sofà i quan em preparo per marxar cap a Virtèlia per assajar amb el Masumi, em sona el mòbil. És l'Snows....anem parlant mentre m'ho preparo tot i marxo. Arribo a Virtèlia i saludo a tothom... però la Teresa ja no hi és. Em diuen a qui han agafat de clarinet. Quina sorpresa!! La Núria!!! Fa anys que no la veig. Quan acabem d'assajar amb el Masumi, bé, diga-li assajar, diga-li xerrar i pensar una mica què volem fer, pujo i entro a la classe de clari. Ella també es queda sorpresa. Ens donem els telfs i deixo que faci classe i jo vaig cap a casa, que vindrà la Helen. Bereno. Arriba la Helen. Fem la classe. Quan acabem i marxa, ajudo a la mare a canviar unes bombetes del menjador. Després, ja vaig preparant les coses per la nit. Avui fem la segona classe del taller de danses introductori a la pl del rei. Avui, però, serem alguns més, i la gent portarà menjar. Tot i així s'han d'apartar les taules, el sofà, s'ha de moure el piano, etc. Truquen a la porta i és el Marc. Mica en mica van arribant tots. Alguns més puntuals, altres més tard, i alguns han de marxar abans. En total, han passat per casa 11 persones (comptant-me a mi). No està malament, i a més anem a un bon ritme de treball.... hem fet: xotis, masurca, repàs de la sardana curta, repàs del cercle, repàs del vals familiar i hem començat la jota. Hi ha molt bon ambient. Arriba el final de la classe i preparem el sopar. Pizzes i truita de patates. Mentre sopem fem unes presentacions com déu mana de cada ú. Alguns marxen, però altres es queden a dormir. Muntem la paradeta. Fem un parell de partides del jungle speed i anem a dormir. 6 persones dormint al menjador amb aïllants a terra. Avui, dissabte, s'han de llevar d'hora: assajos de coral. La FF, però, es queda dormint. Jo m'estic amb els que han de marxar. Mentre la Berta continua dormint jo vaig arreglant coses. Truco a Musical Emporium. Fantàstic!!! Ja tenen els chalomeaus tan esperats!!! Els porto perseguint des de finals d'agost.... la Berta es desperta, i quan estem a punt, baixem amb el metro fins al Tresx4 per deixar-hi el clarinet, que s'han d'ajustar algunes coses, i després anem a provar el chalomeau... quina passada!!! És fantàstaic!!! Però... em pensava que tenia claus i resulta que aquest no en té cap. Però bé, decideixo quedar-me'l.

Pujo cap a casa. Vaig a comprar, i quan surto de la botiga dels congelats amb trobo amb la gent de l'Orquestra Simfònica de Diaula. Resulta que ara assagen al costat de casa, a l'IES Gal·la Plàcidia. Que fort!!! Abans però, ja m'he trobat a gent carregant provisions de menjar pels que participen a la Matagalls-Montserrat. He anat fent viatges de comprar. Després, ha vingut mon germà a dinar. He tocat una mica i buscat informació sobre el chalomeau, bàsicament perquè hi ha dues notes que no sé com es fan.... però ja me'n sortiré.

Quedo amb la Neus i la Crispi per anar a veure el grup "Manel" als Jardinets de Gràcia. Ha estat bé. Allà ens trobem a més gent. Es queden a prendre algu i van a Antònia Font. La Neus i jo, però, decidim marxar. Pujo un moment a casa seva i parlem una mica, ja que feia mooooooooooooolt de temps que no ens vèiem. Pujo fins a casa meva. Decideixo el tren que agafaré demà per anar a Manresa. Envio sms a la gent. Envio mails. Miro què faig per sopar i em poso a escriure. Realment, ara veig que tinc molta son... he dormit poquíssim.... però demà les energies estaran ben carregades per anar a Manresa i estar amb uns quants de Superior i agregats del curs de Prades!!! Genial.

A veure com anirà!!!! Ja us ho explicaré!!!

Fins aviat!!

Agant forces pel nou curs!!

2008-09-14T20:34:00.005+02:00

Quins dies!!!! Ho necessitava molt.... necessitava agafar forces per començar el nou curs.

Dimecres, després de què ens portessin ordinador nou, de dinar un entrepà, d'anar a classe de cant, de fer pràctiques de cotxe, vaig agafar un tren que em portava fins a Manresa. Quines ganes que tenia d'anar-hi!!!! Em va venir a buscar la Meritxell a l'estació i vam pujar cap al poble. Vam sopar i després vam anar cap al Teatre Kursaal, que feien esquetxos de diverses obres, i allà em vaig trobar l'Albert, un dels monitors del curs de Prades. També em vaig trobar la Mercè, la Queralt i la Sara del Dansàneu. Quan vam sortir, ens vam dirigir directes cap a la Pl St Domènec per veure la banda que tocava, on hi havia l'Ester (de Prades) i l'Anna (del Dansàneu i altres), i també vaig veure la Vicky, de Torroella. Allà, vam ballar una sardana i després vam veure algun numeret del Mag Lari i vam tornar al teatre a veure una cosa de circ. Quan vam sortir, vam tornar a la pl, per ballar a ritme d'Amanida Folk. Quina sorpresa!!!! Resulta que s'estava acabant. Es veu que van avançar l'hora del concert i no me'n vaig assebentar. Quina ràbia em va fer!!! Sort que érem uns quants que volíem ballar més, però malauradament ells no podien seguir tocant ni acústicament. Vam fer un Tzadir Katamar ballat i cantat.... però de sobte, un noi va treure un acordió diatònic i vam poder ballar prou bé, i a més, després s'hi va afegir la Mercè. Vam estar ballant força i a més érem poquets. Al cap d'una estona, va venir l'Albert i vam estar una estona xerrant. Amb la Meritxell vam anar a casa seva i ens vam quedar xerrant una bona estona. L'endemà al matí ens vam llevar tard, vam esmorzar, vam anar fer un volt i a dinar. Després ens vam estirar a un parc i ja vaig anar a buscar el tren.....

Divendres, després d'haver dormit una mica més, vaig anar a l'escola a fer un curs de formació. Vaig marxar una mica abans. Va venir a dinar la Penguin i va estar molt bé, perquè feia molt de temps que no ens posàvem al dia. Després que marxés jo em vaig haver de posar una mica les piles. A la nit feia la 1a sessió de taller de danses introductori a la Pl del Rei per aquella gent que m'havia demanat que els ensenyés les danses a poc a poc, i encara no havia mirat quines músiques i tot això. Així que vaig decidir agafar els cd's, triar-ne dos o tres de cada dansa i fer-ne un cd. També vaig fer espai al menjador i provar quin aparell aniria millor per posar el cd. I finalment va ser l'hora. Per sort, vaig tenir un temps de descans i d'espera. Vam ser un total de 7 persones (llàstima perquè una persona més, i haguéssim sigut 4 parelles). Va ser molt i molt divertit. Si més, no, jo m'ho vaig passar molt bé. Amb dues hores o així, vam fer 4 danses: sardana curta, cercle circasià, vals familiar i xampanya.... la cosa va ser després. Encara no havíem sopat. Vam estar trucant a pizzeries però l'hora que era ja no feien encàrrecs a domicili i tancaven. Vam decidir anar a la pizzeria dels pakis del costat de casa i ens les vam emportar. Després de sopar, una partida de jungle speed, decidir si algú es quedava a dormir... va ser tot tan divertit!!!! Vam riure molt. El moment més bo, però, va ser quan el Marc va dir que em vaig assemblar, per un moment, a l'"ardilla" d'Ice Age....ai, no sé com descriure aquesta estona de "classe", però molt guai!!! Espero que la setmana vinent vagi igual de bé....

Dissabte, al matí, res d'especial. Estava sola a casa. Vaig anar a buscar un llibre que havia encarregat amb l'Eli. Després de dinar vaig anar amb ma germana a comprar el regal de sant de ma mare. I a la nit... al cine a veure "Wall-E". Va estar bé, però me l'imaginava diferent. Allà ens vam trobar el Joan. Em va fer molta il·lusió veure'l.

I avui.... baixant coses de l'altell del pis de dalt al soterrani... i anar fent viatges, fins que m'he marejat una mica i la mare m'ha fet parar. Hem dinat i a la tarda, organitzant coses de l'ordinador i a tocar una mica, que dimarts començo amb el profe nou. I ara, a esperar que arribin mons germans per sopar.

No sé, ha estat un cap de setmana una mica curiós.... els millors moments... Manresa, la classe del divendres i el cine d'ahir....

Bé, molts ànims pel nou curs que comença!!!!

Una estona per somiar

2008-09-11T20:59:00.004+02:00

Estirada en un prat

sento la remor de les fulles

que el vent fa moure

i m'acarona la cara.

Tanco els ulls

i sota el cel blau

penso en tot allò

que la vida m'ha donat.

M'agrada aquesta tranquil·litat.

M'agrada aquest moment de felicitat.

Tant, que m'agradaria estar sempre així:

agraïnt allò que he tingut,

gaudint d'allò que tinc

i esperant el que tindré.

Una estona per fugir de la realitat

i pensar quin és el regal

que ens amaga la vida.

Una estona per pensar

el que m'agradaria tenir.

Una estona per somiar

allò que no sabem si es complirà.

Estirada en un prat

sento la remor de les fulles

que el vent fa moure

i m'acarona la cara.

Tanco els ulls

i sota el cel blau

somio amb el que vindrà.

Bruna Santanach, 11. setembre. 2008

Aquest poema el vull dedicar a la Meritxell, per la bona acollida que he tingut a casa seva, a Manresa aquests dos dies, per les grans converses que hem tingut, per les ballades i, sobretot, per l'estona que m'ha inspirat a escriure aquest poema. Moltes gràcies, guapa!!!!!

Un cap de setmana fantàstic amb gent fantàstica!!!!!

2008-08-28T19:00:00.005+02:00

Dijous 14 d'agost. Cap a les 20h arribo a Barcelona de Les Cases. Un cop descansada i tot plegat, penso i m'organitzo les coses que hauré de fer l'endemà abans d'anar a buscar el bus: una rentadora, la bossa per anar a La Guàrdia el dissabte (i no deixar-me res), mirar els mails....

Bé, un cop he sopat, vaig a dormir.

Divendres 15. Avui és el gran dia. Cal que faci tota la feina que tinc pensada abans d'agafar el bus... posa la rentadora, comença a fer la bossa, mira els mails, els horaris de la Sarfa, trucar-hi, com anar fins allà, pensar què és el que m'he d'endur.... i enmig de tota aquesta feinada em truquen al mòbil.... un número que no conec. Contesto:

-Sí?

-Bruna? sóc el Guillem de Sol i Serena.

(Tinc els ulls com unes taronges!!! Quina sorpresa!!)

-Ah, hola, què tal?

-Bé, bé. Escolta, que vindràs al concert d'aquesta nit?

-Sí.

-Perfecte. És que ens ha fallat la cangur dels nens i volem saber si hi haurà algú a baix l'escenari que ens els pugui vigilar, perquè sinó ja no els portem. Podries fer de cangur?

(Jo encara més al·lucinada)

-Sí, i tant, cap problema. Però escolta, on és el concert? És que ahir vaig parlar amb la Lídia i em va dir que m'enviaria un sms...

-Ara ho he de mirar i ja t'ho dic jo.

-Molt bé... gràcies!

-Gràcies a tu. Fins després.

La cosa encara es posa més interessant!!! Segon favor que els faig al Guillem i a la Marta.... que guai!!!

Acabo de fer les coses. Dino i no tardo massa a marxar de casa. Vaig a peu fins l'Estació del Nord, que és d'allà on surt el bus. No tinc ganes d'esperar-me, però el bus no surt fins al cap de mitja hora d'estar allà.... Ja sóc dalt.... una horeta i ja seré a Sant Feliu de Guíxols. Música i llibre, i ja pot començar el viatge!!!!

Tot i que anem bastant bé, el temps passa un poc lent. Finalment arribem a la parada... ara no sé cap on haig de tirar. Bé, segueixo cap avall i arribo al poble. Miro un panell que hi ha d'informació turística. Busco el lloc: L'hort del rector, Pl de l'Abadia. Osti quina xurra!! Si estic allà al costat!!!! Me n'hi vaig i quan veig un espai que em sembla que pot ser, pregunto i em diuen que sí, que passi, que alguns encara hi són, però uns altres han marxat.

Entro. Veig el Guillem, la Marta, en Peligru, en Kamell i en Panxito asseguts a l'escenari. Veig els cotxets però no els nens.... on són? Em diuen que amb la família del Panxito. Com que falta una hora perquè comenci el concert, anem a prendre alguna cosa en un bar. Em conviden. Ens trobem amb la resta de la gent i tornem cap al lloc del concert.

Hi ha poca gent però decideixen començar el concert. Començo el concert asseguda en una cadira, però al cap de res ja em poso dreta i vaig fent alguns passos: xotis, masurques...Ballo un xotis amb la Montse. Quin gust ballar en parella... jejeje... ella seu i el concert continua. La Marta presenta la cançó "Aigua de la mar" i deixa un clima màgic... quan acaba el seu fill gran diu, sense cap vergonya..."Què????????????" i tothom es posa a riure. Ha trencat el clima i abans de començar la cançó la Marta s'espera un moment. Però el moment més interessant, emotiu i tot el que volgueu dir va ser el moment de l'havanera "Abraça'm".... aaaaaaaaaaaaaaaaiiii.

S'acaba el concert i anem a sopar al passeig. Primer demanem i mentre ens esperem, uns quants fem una rotllana i ballem sardanes aprofitant que hi ha una cobla que toca. Ens porten el sopar. Encara estem una estona per allà, i marxem.

Anem a buscar els cotxes i cada ú cap a casa seva: Panxito i família en un cotxe, la Marta i el Guillem en un altre i la Lídia i jo en un altre.

Arribem a Besalú. Anem a casa seva. Que guai!!! Mengem alguna coseta abans d'anar a dormir. L'endemà ja tindrem temps per xerrar. Ens despertem, esmorzem, recollim una mica, i anem a fer una volta pel poble. És tan maco!!! Vam passejar-nos pel poble, prop del riu, ens vam ficar per caminets.... una tranquil·litat.... parlant pel famós pont... Vam dinar, i al cap de poc jo ja agafava el bus per tornar cap a casa... vaig arribar a la conclusió que un cap de setmana hi aniria.

Un cap de setmana fantàstic amb gent fantàstica!!!!!!

Espero repetir-ho!

Enterrament a una planxa allisadora de cabell II

2008-08-26T18:50:00.006+02:00

Doncs resulta que ens situem al IXè Curs Internacional de Clarinet a Prades.

Allà hi ha alumnes de totes les edats: des dels 8 fins als 50 anys... Tota aquesta gentada la podríem classificar en tres grups: hippies, normals i pijos (ja us imagineu on estava jo, no?). Resulta que en els pijos eren tot de nois i noies d'uns 15 anys (mitjana aprox) que estaven d'un "pavisme" impressionant. Dins d'aquest grupet hi havia una colla de noies que eren lo peor de lo peor... no dubto pas que fossin bones persones, però la pijaría hi era....

Resulta que aquestes noies cada dia es canviaven de roba com unes 4 vegades, per dir alguna cosa. A part de jugar al joc de nit de la bandera amb els bolsos i trucant-se per dir-se que uns de l'equip contrari hi anaven, es veu que s'havien dut l'assecador, la planxa de cabell, ... i no sé quantes mil coses més. El tema cabell és el que cal remarcar en aquest escrit d'avui (que tinc més temps que ahir).

Tema cabell... era tot un ritual per elles. Només llevar-se, s'anaven a dutxar i just després s'allisaven el cabell amb la planxa. Esmorzar, anar a classe, anar a la piscina, tornar a la casa i... abans de dinar... una altra vegada es passaven la planxa. Classe, berenar, assajos, anar a la casa i... abans de sopar.... per tercera vegada al dia, una altra passada de planxa. Impressionant... no fos cas que hi hagués algun rínxol revel....

Un dia estàvem a classe amb la Laura i ens va dir que les pijes havien anat a classe amb cua... i tot per què??? Doncs resulta que la planxa de cabell d'una de les noies havia deixat de funcionar. S'havia mort...quina pena.... ja ens veieu a tots plorant com a magdalenes....Això, a nosaltres, ja ens ho havien dit. Els de superior i agregats ens vam posar en marxa i vam preparar l'enterrament de la planxa de cabell.

I ja ens teniu dijous a la nit, just després de fer el joc de la bandera, asseguts en una de les terrasses d'un dels bars que hi havia a la plaça, tot escrivint el text (el que teniu a l'entrada anterior), repartint els papers i descollonant-nos.... que divertit....

Al final la cosa va quedar així:

Albert (moni): mossèn
Adrian: clarinet baix
Marc: clarinet baix
Cesc: portador del taüt
Xavi: portador del taüt
Marc (moni): controlador de nens
Ana (moni), Rut, Bruna junior, Big Bruna, Anna, Ester, Laura: "lloronas"
Laia: fotògrafa

No us ho perdeu.... va ser molt bo!! Ningú no ho sabia... i quan tots estaven a punt per començar a sopar... apareixem nosaltres amb tota la moguda.... llàstima que els profes no van venir, al final.... quin riure... va ser tan divertit i tan genial... Així que pugui penjaré alguna foto... de moment no les he descarregat perquè no estic al meu ordinador...

Ah, i no em vull oblidar de dir la causa de la mort.... no su imagineu???????????? Va... penseu-hi una mica.............................................................................. està bé, us ho diré........... segur que no ho heu trobat?????'................................... va, aquí la causa de la mort.... SOBRECÀRREGA!!!!!!!!! jajajajaja... no m'estranya pas!!!!!!

Bé, nois i noies... ara ja sabeu la història de l'enterrament de la planxa de cabell!!

Fins aviat!!

Enterrament a una planxa allisadora de cabell

2008-08-25T17:42:00.004+02:00

Heus aquí una actualització ràpida amb una de les anècdotes de l'estiu... Al Curs de Clarinet de Prades vam fer un enterrament a una planxa de cabell... teníem 2 claris baixos tocant la marxa fúnebre, un mossén, el fèretre, els que portaven el taüt i tots el qui estàvem plorant... va ser molt emotiu... i per això us poso el que vam llegir en el seu record....

LA MISSA:

Estimats germans;
Ens hem reunit avui aquí per donar l’últim adéu a la nostra estimada planxa de cabell.
Sempre la recordarem pels grans moments passats, per les nostres planxades i les nostres allisades passades.
Què farem germans sense la nostra planxa...mai un difusor ens podrà omplir el seu buit...
La recordarem tot dient:

Planxa allisadora nostra,
que estàs en la deixalleria
,sigui santificat el teu funcionament
vingui a nosaltres el vostre record
facis la nostra allisamenta
així en la terra com en el cabell.

El nostre allisament de cada dia
doneu-nos senyor amb el difusor i el raspall
i perdoneu els nostres rulos
així com nosaltres perdonem a tots els hippies.
I no permeteu que ens guanyi l’humitat
ans deslliurer-nos dels rissos rebels.

Amén.

L'explicació ja la faré amb calma.... ara no tinc massa temps...

Petonets a tothom i acabeu de gaudir de les vacances!!!

P.D: Tinc una actualització pendent del concert de Sol i Serena i de l'estada a casa la Lídia a Besalú... de moment, us dic que tot va ser genial!!!!!!

Fins la propera!

Música, amistats, descans...

2008-08-14T21:55:00.003+02:00

Ja torno a ser aquí... però breuement... aviat tornaré a desaparèixer i més sense ordinador...
Estimats lectors i lectrius... quins dies!!!!

Uns dies plens de música.
Uns dies plens de noves amistats.
Uns dies plens de classes.
Uns dies de poques hores dormides.
Uns dies de convivència amb gent de totes les edats.
Uns dies plens de partides al Jungle Speed.
Uns dies plens de concerts.
Uns dies de convivència amb pijos i hippies.
Uns dies plens de diversió nocturna.
Uns dies d'anar-vos coneixent.
Uns dies de tenir passe "VIP" als sofàs.
Uns dies de fer-me riure.
Uns dies de descobrir una mica més la música.
Uns dies de liar-la una mica.
Uns dies plens "d'assassinats".
Uns dies de tocar plegats.
Uns dies de trobar noves maneres de treballar.
Uns dies de compartir habitació.
Uns dies de passar-s'ho bé.
Uns dies de ser els supers.
Uns dies de ser dels de superior i agregats.
Uns dies de "jove... jo a la teva edat".
Uns dies de "dol" per una planxa de cabell.
Uns dies de.....

Rut, Pau, Laia, Marc, Ester, Bruna Junior, Cesc, Anna, Adrián, Laura, Ana, Laura, Marc, Albert... heu fet que aquesta primera setmana d'agost hagi estat genial! La veritat és que m'ha encantat conèixer-vos, compartir aquests dies amb vosaltres, aprendre plegats més coses sobre el clarinet, tocar plegats, riure amb vosaltres, jugar al Jungle Speed, a l'assassí, a la pinça, els àpats, els Simpsons (per cert, ahir vaig anar a un bar i hi havia cervesa Duff), i no sé quantes coses més que costen tant de dir amb paraules. Trobo que hauríem de fer una gran quedada.... abans del 15 de setembre, que l'Ana torna a Argentina...

I després de Prades.... cap a Les Cases d'Alcanar a casa la CrisPi.... uns dies molt guais!!!! Bàsicament relax, La LLuna, Jungle Speed, Marina, Carol, Judit, Mahfud (no sé com s'escriu), Habdala (tampoc sé com s'escriu) Fosca, platgeta, Vinaròs, "vermuts" Triden Splash, .... La veritat és que ho necessitava.... Gràcies a tots!!! Han estat genials!!!!

I demà.... a Sant Feliu de Guíxols al concert de Sol i Serena.... quines ganes!!! Segur que serà genial com sempre!! I després a La Guàrdia.... a desconnectar de tot!!!

P.D: Se m'ha mort l'ordinador... fins que no torni a finals d'agost de La Guàrdia no crec que pugui actualitzar massa sovint...

Petonets i fins aviat!!