Estimar

"(...) En la seva soledat no s'ha de deixar desconcertar si en vostè alguna cosa desitja sortir-se'n. Justament, una eina, l'ajudarà a desplegar la seva soledat sobre un paisatge immens. La gent (amb l'ajut de convencions) s'ho té tot resolt de la forma més fàcil, tot adreçant-se cap als aspectes més fàcils del fàcil. Resta, però, ben clar que a nosaltres ens cal mantenir-nos en el difícil i pesat.

Tot allò que viu s'hi manté; en la naturalesa tot creix i lluita seguint la pròpia índole i esdevé, des de dins, quelcom peculiar, i intenta mantenir-s'hi costi el que costi i contra tota resistència. Poc sabem, però és segur que ens cal recolzar-nos en la dificultat, i aquesta seguretat mai no ens deixarà. Per això és bo restar sol, perquè la soledat és difícil i pesada. Que alguna cosa ho sigui ens ha de ser un motiu de més per escometre-la.

També és bo estimar, perquè l'amor és difícil. Que potser hi hagi amor entre una persona i una altra és potser el més difícil de tot. És un encàrrec que hem rebut, l'última prova i examen, el treball per excel·lència. Qualsevol altre treball només n'és una preparació. Per aqeust motiu, els joves, que en tot són principiants, no en saben, d'estimar. Ignoren l'amor i n'han de fer l'aprenentatge. AMb tot l'ésser, amb totes llurs forces aplegades entorn d'un cor solitari, inquiet, que batega cap amunt, han d'aprendre d'estimar.

Ara bé, el temps d'aprenentatge é sllarg i hermètic. Estimar, doncs, serà durant molts de temps i al llarg de la vida, tant cap enfora com cap endins, soledat, recés prolongat i apregonat pel qui estima. Estimar, sobretot, no és quelcom que d'endtrada vulgui dir descloure's, lliurar-se i unir-se a un altre, perquè, què seria la uinó d'uns éssers encara no aclarits, incomplets i no ordenats? Estimar, és una ocasió excel·lent de madurar, d'esdevenir quelcom d'edificar un món, d'ésser un món per a un mateix per l'amor d'un altre Estimar esdevé exigència que com més temps passa més gran i més visible es fa. És quelcom que tria, que serpara, que crida cap al lluny. Solament en aquest sentit, com missió de treballar-se ("d'estar a l'aguait, de martellejar nit i dia") haurien d'emprar els joves l'amor que els ha estat donat. Descloure's, lliurar-se, establir una comunitat de la mena que sigui no és assumpte seu (car han d'estalviar i aplegar durant molt de temps). És l'objectiu final, el definitiu. Per aconseguir-ho, a penes n'hi ha prou amb tota una vida humana.

Per això els joves sovint s'equivoquen de forma tan greu: la impaciència (que pertany a llur naturalesa) fa que quan l'amor els ve, es precipitin en braços de l'altre, que es prodiguin tal com són, amb tot el seu enrenou, desordre i confusió...Què en pot sortir, de tot això? Què pot fer la vida amb aquest munt de mig fets malbé que ells anomenen llur comunitat que, si es pogués, anomenarien llurs felicitat i futur? I així cadascú es perd pel voler d'un altre, i el perd, i perd també molts d'altres que voldrien venir. I perd l'amplària, l'horitzó i el futur, bescanvia imperceptiblement l'anada i la tornada, situacions plenes de pressentiment, per una perplexitat estèril de la qual ja no pot sortir res de bo, res que no sigui una mica de nàusea, decepció, migradesa i caiguda en una de les infinites convencions que, com a refugis col·lectius, són disposades, nombroses, en aquest camí tan perillós. No hi ha cap regió de la vida hmana tan assortida com aquesta de vonvencions que apareixen, múltimples, ne forma de salvavides, llanxes i flotadors. L'opinió social ha sabut crear cerear aixoplucs de tota mena, car, tendint a interpretar l'amor com a entretniment, l'havia de fer fàcil, a baix preu, sense risc, segur, com ara les diversions públiques.

És veritat que molts joves que estimen, falsament, és a dir, que es lliuren sense més ni més, mancats de soledat (la mitjan aromandrà sempre en aquest punt), senten la punyida d'aquest mancament i volen que la situació en què han caigut esdevingui, pels seus propis mitjans, viable i fecunda; car la pròpia naturalesa els diu que les qüestions amoroses, més que d'altres també essencials, no poden ser resoltes públicament ni d'acord amb cap convein; que són qüestions immediates, d epersona a persona, i que en cada cas necessiten una resposta nova, única, personal, exclusivament personal. Tanmateix, els qui ja s'han confós, els qui ignoren llurs límits i diferències, els qui ja no tenen res propi, com podrien trobar una sortida que els brollés de dins, des de la pregonesa d'una soledat esbrevada?

Actuen des d'un desemparament comú, i quan amb la millor bona voluntat pretenen evitar la convenció que eles esacandalitza (com és ara el matrimoni), cauen en els tentacles d'una solució menys pública, però igualment rutinària i mortal. AL seu voltant i en qualsevol acte que prové d'una unió tèrbola, prematurament trenada, esdevé convencional; qualsevol relació confusa posseeic una convenció que li és pròpia per ser insòlita que sigui (és a dir, immoral en el sentit corrent del mot). Ben cert, fins i tot la separació seria un pas cnvencional, una decisió atzarosa, sense força ni fruit.

Qui presti atenció comprovarà que, com succeix amb la mort, que és difícil, no es fa perceptible cap aclariment, cap solució, cap senyal ni camí per al difícil amor. Per a aquestes dues tasques que portem amagades en nosaltres i que ens passem els uns als altres sense descobrir-les, no s'ha pogut cercar cap regla que es basi en un acord col·lectiu. A mesura, però, que comencem a assajar la vida com a individus, aquestes coses immenses s'aproparan a nosaltres, els solitaris. Les exigències que la tasca difícil d'estimar planteja al nostre desenvolupament són més grans que la vida i, principiants, encara no estem a la sevaaltura. Si hi perseverem, però, si acceptem aqeust amor com a càrrega i temps d'aprenentatge en comptes de perdre'ns en el joc fàcil i eixelebrat darrera el qual els homes s'amageun enfront de la més greu seriositat de l'existència, potser es farà perceptible un petit progrés i un alleujament en aquells qu edes de fa molt de temps vénen després de nosaltres. Això ja seria molt.

Tot just ara comencem a considerar sense prejudicis, objectivament, la relació de l'individu amb l'individu, ambdós solitaris. Per això el nostre tempteig de viure una relació d'aquesta mena no té cap model de referència. Tanmateix, hi ha alguna cosa en la transformació del temps que vol ajudar la nostra vascil·lant iniciació. (...)"

Fragment de "Carta sisena" del llibre "Cartes a un jove poeta" de Rainer Maria Rilke