Un mes sense tu, Àvia!

Ahir, 5 de febrer, va fer un mes que es va morir la nostra estimada avieta. És curiós però fins la nit no me'n vaig adonar. Suposo que és perquè el temps passa molt de pressa i la vida segueix endavant. Tot i així, s'ha fet estrany no preguntar-li a la mare com està l'àvia, saber quin dissabte o diumenge ens toca, que la mare no hi vagi a dormir, no anar-la a veure... També és estrany -o si més no a mi se me'n farà- no tenir-la entre nosaltres quan hi ha celebracions, als Reis, a la Festa Major, a l'estiu al cicle de concerts, ... Són tantes les coses compartides i viscudes amb ella que és difícil imaginar-s'ho d'una altra manera.

En motiu d'aquest primer mes d'estar sense ella, m'agradaria compartir amb tots vosaltres el text que vam llegir els néts i nétes (i escrit entre tots) el dia de la cerimònia.

"En record de l'Àvia

La nostra infantesa està vinculada a una àvia infinita. Una àvia que va tenir sempre la clau d’entrada al país dels somnis i mai no en va tancar la porta. La mantenia només ajustada, sempre a punt d’obrir-se de bat a bat per sorpresa. Ens va saber convertir en la més il·lustre ciutadania d’un regne màgic on no només tot era possible sinó que, a més, era molt divertit.

Quan recordem aquells primers anys dolcíssims de les nostres vides retrobem palaus i cabanes, vaixells, cohets, cuines i banquets, desfilades de moda, obres de teatre, grans concerts de gala, expedicions per selves exòtiques, tresors fabulosos, heroiques escalades, pocions màgiques, remeis miraculosos, personatges estrambòtics...

El món que l’àvia ens oferia estava ple de botons i cordills, coixins, draps, mocadors, llençols, papers de diari, taps de suro i tota mena d’objectes quotidians que a les seves mans guanyaven el poder de convertir-se en tot el que calgués. Jugant amb ella mai no ens faltava de res tot i no tenir gran cosa. Sempre hi havia una capsa en algun lloc que contenia exactament el que ens calia per a afrontar tota mena d’aventures, practicar de maneres sempre atípiques tots els esports imaginables o celebrar amb el màxim esplendor tot tipus de grans esdeveniments.

Per que l’àvia sabia guardar cada cosa al seu lloc: una caixa de galetes Birba, un pot de Nescafé o de ColaCao degudament etiquetat, un calaix secret, un racó d’armari o l’interior d’un llibre es convertien en el cofre de cada tresor. També al seu cor tenia una caixeta per a cada un de nosaltres i ens ho demostrava sovint, en secret, per fer-nos sentir especials i únics.

En els moments més difícils de cada un dels seus néts, podia convertir un plor en una rialla amb només una mirada. Una paraula seva, una ganyota o un gest i el món sencer es transformava. Totes les nostres pors i tristeses, les injeccions, les malalties, les operacions, les pèrdues més doloroses, ens eren menys terribles al seu costat.

Amb serena eficàcia, l’àvia va saber sempre endreçar els nostres petits móns: desenfadava enfadats, tranquil·litzava espantats, curava malalts, rentava bruts, pelava peluts, cosia descosits, arreglava espatllats, divertia avorrits, alegrava tristos, pentinava despentinats, espolsava enfarinats, trobava amagats, adormia desperts i despertava adormits però la seva gran especialitat va ser sempre alimentar els afamats i fins els que no tenien gana fent-nos repetir i “tripitir” de tot el que es portés a taula.

També va nodrir els nostres esperits descobrint en cadascú talents, habilitats i virtuts que sovint ningú més havia descobert. A vegades, hom pensava que havia fet una malifeta i als seus ulls només hi apareixia la demostració inequívoca d’un nou talent ocult fins aleshores. Quan passava això també comprenies que una vegada havia estat bé però que era millor no repetir-ho i era un mateix qui es renyava mentre ella l’aclaparava amb elogis deliberadament exagerats.

L’àvia tenia una manera de parlar vistosa i colorista. Havia anat enriquint un llenguatge propi fet de jocs de paraules, frases fetes de collita propia, divertides onomatopeies i bromes recurrents que cada vegada guanyaven nous sentits. Els més menuts eren “ratolinets ensucradets i macos”, quan quelcom estava molt bé “hi cantaven els àngels en cos de camisa”, quan li deies “gràcies”, et responia “vostè les té totes”, els litines eren “aigua que pica”, el peix arrebossat que no ens agradava es convertia en el “peix que fa garranyec” i ja era boníssim.

El món de l’Àvia Teresa, Titus per als més petits, era una gran taula on tothom hi tenia un plat, una cadira i l’escalf tan especial, la generosa acollida, que sabia oferir als nouvinguts, als més febles, als més menuts, als malalts, als tímids... per integrar-los en un món en el que hi havia un lloc preferent fins i tot pels ninots i les nines, els personatges dels contes, els gegants de La Guàrdia, els gossos i gats, qualsevol animaló. Per tot i per tothom tenia un nom, un lloc, un moment, un secret, molt d’amor.

Reinventava les coses i les persones amb disfresses i vestits, però també amb paraules que tenien el poder de magnificar qualsevol cosa i fer-la brillar amb llum pròpia i nous colors molt més vius. I així són la nostra estima, l’immens agraïment i l’intensa tendresa que sentim per tot el que vam compartir amb ella: lluents, dolços, plens de colors... màgics.

Els seus néts, a mesura que ens hem anat fent grans, hem entès que aquesta permanent sensació d’abundància que ens encomanava l’havia après en els pitjors moments de més mancances. I també que la perenne alegria que escampava als quatre vents l’havia destil·lat, a base de saviesa, de tot el dolor i la tristesa d’un món, el de les persones, que sempre va sentir i viure com a part d’ella mateixa. Així, tot i anar perdent la innocencia infantil, la nostra fascinació envers l’Àvia Teresa enlloc d’atenuar-se ha crescut encara molt més.

No hem conegut cap altra persona tant capaç com la nostra àvia de sentir directament des del cor dels altres. De tots i cada un dels altres. També, per la manera que tenia d’estimar la natura i, molt especialment les flors i les herbes aromàtiques, sospitem que coneixia els misteris del seu llenguatge secret i que, per exemple, era capaç de fer-li entendre a l’espígol com s’havia de convertir en una pinya aromàtica.

Avui, com quan érem petits, ens pensem que estem tristos. En aquest cas per la seva pèrdua. Però l’hem conegut i estimat d’ençà que vam néixer i, poc a poc però seguidet, com sempre ho va fer tot ella, anirem descobrint que en realitat es tracta del seu darrer gran truc i el més meravellós de tots: des de l’equitat i l’immens amor que van guiar tota la seva vida, ha repartit els tresors màgics de la seva personalitat única entre tots nosaltres per que els poguem portar amb nosaltres, al cor, ben desats en una capseta. I ens orientaran, confortaran i acompanyaran en tot el que fem a partir d’ara.

Com els boixacs que sempre va plantar arreu, nosaltres hem germinat, brotat i crescut. I florirem arreu, fem el que fem, sabent, com ens va ensenyar, que el que farà segurs els nostres camins serà que els fem SEMPRE estimant.

Gràcies, Àvia!
I tu si que les has tingut totes.

Gener de 2.010
Agraïment dels seus 23 néts
a la nostra Àvia “Titus” Teresa
per tota una vida d’amor"

Carta d’una néta a una gran Àvia

27 de desembre de 2009

Llevar-se un dia d’estiu a les 7h del matí i anar, amb el Mico-Mono, a la teva habitació de la Rectoria. Els títols de “El més maco de…” per a casa cosí que baixava a esforzar. El Somiecuter. Les “tonteries” amb el Mico. Els cangurs que ens feies quan la mare no hi era. La ballarina de la cama curta. Gravar un caset. Les nits de Reis que passaves a casa quan el pare va morir. Les històries de quan tu i els teus fills éreu petits. Els dinars a casa teva – al carrer Bruc i a Diagonal -. La robeta de les nines. Fer cagar el tió. Els Pastorets. La Guàrdia. Els regals de Reis fets per tu. Les tovalloles, les bosses de viatge… La música. Quan ens deies « T’he sentit » després d’un concert on cantàvem 100 nens. El « fulano ». Les teves frases. La teva companyia. La teva dolçor. La teva energia. Tot el que ens has ensenyat. Les ganes de fer coses. La unió de la familia tan nombrosa. Pineta. Els grups de famílies… i un llarg etc és el que fa de tu una Àva mol especial. Una Àvia sempre atenta, una Àvia pendent de què no ens faltés mai de res, una Àvia carinyosa amb tots, una Àvia amb una gran estimació pels amics, els fills, els néts i per a tota la gent del seu voltant. Una Àvia lluitadora, volent tirar endavant una gran familia benavinguda, volent fer renéixer un petit poble de l’Anoia.

UNA ÀVIA QUE NO TÉ PREU.

Àvia Teresa, Avieta, Abuelita…. Sempre seràs la meva AVIETA, però alhora, has estat, ets i seràs l’Àvia de tots nosaltres. Un bon referent. Un exemple a seguir.

Tots els néts, fills, coneguts, germans, amics… hem pogut gaudir de tu. Cada ú al nostre moment, i en èpoques diferents.

Tots et recordem per una o altra cosa (o més d’una). Tots t’estimem i estem molt tristos perquè ens deixes.

Sí, ens deixes. Ens deixes físicament i en presència, però sé –i estic convençudíssima- que ningú t’oblidarà i sempre et recordarem. Dins nostre ens has deixat una gran petjada i, almenys en mi, ocupa una gran part el teu record i la teva estima.

Àvia, moltes gràcies per la persona que ets i has estat. Moltes gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes gràcies per tot allò que ens has ensenyat. Moltes gràcies per tots els moments compartits. I, sobretot, moltes gràcies per ser una gran ÀVIA!!!

T’estimo i t’estimaré sempre!

Bruna

Divendres de 21Boutons

Ai, quines ganes de ballar que tinc! Es nota que arriba final de setmana pel cansament acumulat de la feina i també perquè el cos sembla que noti que a la nit toca moure’s. Com tots els divendres, avui toca baixar a la Plaça del Rei per fer moure una mica l’esquelet.

Després de la setmana passada, que vam fer un petit viatge a Suècia, avui aterrem a Catalunya. Bé, podríem dir que tenim un peu a Catalunya i l’altre a Bélgica, ja que el grup que s’encarrega de fer-nos ballar avui, 21Boutons, està compost per un català i una belga, bé, valona.

Sembla que aquest divendres hi ha més gent que als anteriors. No sé a què deu ser degut. No sé si pel grup o bé perquè ja portem uns dies de rodatge i ballaruca a la plaça i mica en mica la gent se n’assabenta. Bé, és igual. La qüestió és que l’espai començava a quedar una mica petit, però, com ja vaig dir anteriorment, en un altre escrit, hi ha menys gent que mira, cosa que fa que guanyem una mica més de plaça.

Aquest duo d’acordions van saber fer ballar al públic que estàvem allà, combinant danses catalanes, valones i també d’altres llocs. Xotis, sardanes, masurques, cercles.... i altres danses que estan al seu segon cd, del qual en feien la presentació.

Abans que comencessin, van fer un petit taller de danses; aquest cop, conduit per la Bet. I després, a ballar s’ha dit! La Marinette, amb traducció al català del Pere, ens explicava les danses valones.

Quin goig feia la plaça. He de dir que aquest cop vaig ballar més que els altres divendres! I m’ho vaig passar genial. La gent, la música, l’ambient, la màgia.... un divendres especial. Gent coneguda, que feia dies que no veia, ara ballava amb un, ara amb l’altre. Parlar amb tal o qual persona, fer cercles concèntrics,...

Un gran ambient i clima es va crear divendres a la plaça. No volíem que s’acabés. Tant va ser així que tant el Pere com la Marinette van baixar de l’escenari per tocar una masurca acústicament ja que era l’hora de plegar.

Tot plegat molt bonic i genial! I és que .... què faríem els divendres, els amants del folk, sense poder anar a ballar a la plaça del rei???????????

Ens fem els suecs!

Després d’un dia llarg i dur de feina, arriba la nit. Estic tan cansada que em plantejo si realment tinc ganes de baixar a plaça. Consultant-ho amb el coixí, la decisió és positiva. Així que em preparo les coses i vaig a buscar el metro. He quedat amb la Cris per anar-hi a sopar. Com tots aquests dies, arribem abans i hi ha taller de danses. Però aquest cop diferent. Avui em temo que serà diferent. Trencarà la rutina de tot. El taller és de les danses que tocaran després. Avui, però, no hi ha un grup de la nostra terra. No. Al bell mig de la plaça veiem tot de gent, homes i dones, que van vestits amb roba tradicional d’algun lloc europeu, i veiem que les danses que ensenyen al taller no són les típiques i tòpiques....no. I és que resulta que avui, a la Plaça del Rei, toca el grup Akademiska Folkdanslaget i Stockholm, de Suècia. Per tant, el taller consisteix en danses sueques.

El ball comença. Un noi puja a l’escenari per traduir tot el que ens expliquen, les danses com es ballen, etc. La cosa comença amb polska. Es forma un gran cercle de parelles. Jo, em quedo a fora, mirant-ho. Fa molt de goig veure la gent d’aquí, vestida normal i corrent, com balla amb els suecs, vestits de la manera tradicional. Entre polques, polskes i valsos, va passant l’estona. A la meitat del ball, del seu repertori, ha arribat el moment de què tothom (menys ells) descansem. Ens fan una mostra de les danses que ballen. Intueixo que deuen ser com un esbart dels nostres, que a part d’ensenyar les danses, fan actuacions.

Es planten al mig de la plaça i es crea un cercle al seu voltant. Tothom vol veure com ballen. Semblen personatges sortits d’un conte, amb la roba que porten. Dansa rere dansa. La mostra no es queda curta. Però tampoc es fa llarga. Ho fan molt bé. I arriba el final. Ara, som nosaltres, de nou, que, barrejats amb ells, hem de ballar. Continuen traduïnt-nos les explicacions de les danses, per fer-ho més fàcil.

Sí, realment ha sigut un divendres diferent. M’ho he passat bé, però tot i així se m’ha fet una mica pesat i llarg. Les explicacions amb anglès, les traduccions al català (que sort que n’hem tingut), les danses que, en general, han sigut lentetes i repetitives, ha fet que fos un divendres diferent dels altres i als quals estem acostumats. Vull afegir, però, que ha estat curiós i interessant poder conèixer danses del nord europeu i veure realment com es ballen amb gent d’allà que han vingut a ensenyar-nos-ho.

Un divendres diferent però internacional. I ara, com sempre, a esperar la propera setmana!

Harmonitzant la Plaça del Rei

Després d’una setmana intensa de treball, d’ubicació a la feina nova i tot plegat, per fi arriba l’esperat divendres, i això vol dir que si tot va bé, baixarem a plaça a ballar!

Avui, a diferència de la setmana passada, s’inaugura la Plaça del Rei infantil, on petits i grans aprenen algunes de les danses que Harmonikando –grup que amanitza avui la betllada de la ballada- tocaran després.

Arribo que la ballada infantil ja ha començat. Em sorprén de veure que hi ha bastants nens i nenes que han vingut a ballar. Les rotllanes que fan es veuen petitones, comparades amb les que farem nosaltres.

Mentre espero aprofito per anar saludant la gent que arriba i començar a fer caliu.

Dalt l’escenari, els músics ja estan apunt per tocar. De fet, han estat tocant pels infants, i ara ja es preparen per tocar pels grans. Harmonikando no és la primera vegada que toquen a plaça, ni jo és la primera vegada que els sento. Xotis, masurques, la polca de l’estrella, el gran square... i moltes altres més danses. A diferència d’altres cops, però, avui, Harmonikando ens portava una sorpresa preparada. A mig concert, a part de totes les harmòniques que toquen, hi afegeixen veus a les danses. Surten tres noies, l’Aina, la Berta i la Cèlia, a cantar tres dansetes, una d’elles, a capella, i les altres acompanyades. Que bonic que queda el Ruemlaj, amb les seves veus i la gent de la plaça ballant-lo. Realment, això, ha trencat una mica el clima creat fins ara, però per crear-ne un altre de diferent.

Riures, fer el boig, passar-s’ho bé, voltes, marejos, trepitjades.... que divertit! Però alhora, quin caos es crea amb el Gran Square!! És una dansa que no és fàcil de ballar, i que el meu primer pensament ha sigut: “què fan fent això a pl?” però bueno, diria que alguna cosa ha sortit.

Avui sembla que hi ha més gent que la setmana passada. Potser és que tothom se n’ha anat assebentant poc a poc i ha decidit venir. Tot i així, trobo que es pot ballar molt bé i m’estranya una mica... faig una ullada per tota la plaça i m’adono que no hi ha tants turistes ni gent mirant com ballem, cosa que a la primavera no era així i ens treia molt de lloc per ballar. Millor! Així no xoquem tant!

De manera ràpida el temps ha passat.... i malauradament això s’acaba. Són vora les dotze i poc a poc els músics es van presentant, indicador que arribem al final. No volem que s’acabi, no volem anar a casa, no volem perdre la màgia de la qual ens envoltem setmana rere setmana. Però com sempre, tot té un principi i un final. El dia d’avui s’ha acabat i el divendres que ve hi haurà un altre principi per ballar de nou!

Iniciem temporada a la Plaça del Rei!

Avui per fi és divendres!!! Però no un divendres qualsevol, NO, sinó un divendres molt esperat, molt especial, per molts dels balladors amants del folk. Avui és divendres 2 d’octubre. Primer divendres d’octubre. Això vol dir que a les 22h, comença oficialment la temporada de tardor a la Plaça del Rei; i el grup encarregat de fer-ho és Cul de Sac. Mitjora abans, però, es fa un taller de danses, conduit per la Montserrat Rubio, per ensenyar les danses més típiques a la gent que no en sap.

Finalment són les 22h. És hora de començar. Es respira un bon ambient. Tot i que per a mi una mica estrany. Suposo que és el fet que és el primer dia, el retrobament amb molta gent que des de l’últim dia de la temporada de primavera passada no havia vist. Situar-se de nou en l’espai, ja que tants mesos sense anar-hi es nota i sembla que no hi hagués anat mai... Mica en mica sento que la màgia que m’aporta aquesta plaça, m’està invaint i sento, per fi, que ja he començat el curs plenament.

L’escenari, els músics, l’ambient, la gent, l’espai, la música, les danses d’aquí i d’allà... buf! Com ho trobava a faltar! Avui, però, és un repertori francès, bourrées, danses bretones, però també masurques, xotis, cercles... sonen i es ballen a aquesta gran plaça!

Avui, però, necessito ambientar-me. Necessito empapar-me d’aquest ambient, de la gent... ara parlo amb un, ara amb l’altre... Saludant a tothom que conec. Retrobaments. Això vol dir que no ballo gaire. Però la màgia hi continua sent.

Hi ha una cosa, però, que em crida l’atenció...no sé si és pel fet que és el primer dia i que la gent no se n’ha assebentat massa, però trobo que som pocs balladors. Els suficients per passar-nos-ho bé, i ballar amb prou espai. Trobo a faltar les trepitjades, els merders que es creen en segons quines danses, els cercles concèntrics, etc. Espero que els propers dies que segueixen, la gent s’animi a ballar i a fer botar el terra de la plaça.

Quan s’acaba el ball, torna aquella sensació de buidor. Torno a sentir que tinc ganes que torni a ser divendres. Torno a tenir ganes de ballar de nou, d’omplir-me de la màgia de la plaça, de la música, dels balls, de desconnectar de la setmana.... Ganes de... que de nou sigui divendres i poguem gaudir de tot això! Però no queda més remei, que deixar passar una setmana pel mig... així que paciència, i ens ballem el divendres següent!

Sol-i-serenajant de nou...

Per fi! Ja era hora! Quines ganes! Tant de temps aturats als escenaris, però fent feina... una bona feina (n'estic segura), sense poder-los sentir només que en cd.... Sol i Serena van tornar a tocar en directe! Aquest cop, l'esdeveniment va tenir lloc a Cal Macarró, Calaf, el diumenge 18 d'octubre a les 19h. Quines ganes, tu!!! I va ser un concertàs! De debó us ho dic. Potser no puc ser objectiva del tot, després d'anar a tants concerts, però si que és cert que cada un d'ells és diferents i jo, com a humana que sóc, també els visc de maneres diferents. Cal dir, també, que aquest concert era molt esperat. Sabia que no seria igual que els altres.... bàsicament per una cosa en concret.... va ser la pre-estrena del seu segon cd, que es presenta a Manresa el dia 6 de novembre a les 19h, i que es diu "Un segon". Diumenge, tot s'ha de dir, vaig trobar a faltar algunes de les seves (i meves) peces, com ara "El pont de les 15 arcades" i "Abraça'm". Tot i que les vam demanar... no ens van fer cas. Però no em queixo pas. Vaig, bé, vam, poder gaudir dels nous temes que estan al cd i que em moro de ganes de tenir a les mans, com ara "El dia clou"; "Crida"; "Manelic"; "A la mar em tiraria"; "La dama d'Aragó"; "Els pastorets", i alguna més que ara no recordo.

Va ser tan genial!!!! Va valdre la pena anar fins allà amb tren i després amb el bus.... sí.... com que estan arreglant la línia o no sé què, de Manresa a Cervera està tallat i han posat uns busos que fan el recorregut del tren.

Vaig sortir del pis a quarts de tres del migdia, per agafar el tren de les 15h. Sabia que anava d'hora, però no tenia cotxe i a més després no hi havia cap tren per anar cap allà. Una mica pesat va ser el viatge, però quan vaig arribar a Calaf, vaig anar directa cap a Cal Macarró i, tot i que hi havia la persiana una mica baixada, amb tot el morro del món, vaig entrar i els vaig veure allà, assegudets i acabant de preparar coses del concert. Proves de so, les peces que tocarien, en Jan i l'Ibai corrent per allà... Com havia quedat amb el Guillem, vaig agafar la meva viola de roda per ensenyar-li. Aprofitant que hi havia anat amb temps, se la va estar mirant i provant. La Marta també la va mirar, els nens, apretaven les tecles, i res... poc a poc (pas a pas, cuses pedaç amb pedaç...)va anar arribant gent. Jo ja des d'un principi em vaig reservar el millor lloc!!! Quines ganes! Cada vegada més nervis, més ganes de sentir les noves cançons, de tornar a reviure les bones vibracions, la desconnexió,... tot el que m'aporten aquests sis músics als seus concerts.

Van començar amb "I per què no?", es van presentar com a grup. La cosa ja anava de veritat. Cançons noves intercal·lades amb les del primer cd. Un ambient màgic es va crear allà dins, el bar. Ells estaven estrets dalt l'escenari, però tan se valia. Ho donaven tot (o pràcticament tot). Estaven molt posats al concert i a acontentar al públic. Un públic molt entregat cantant les cançons, picant de mans, rient, escoltant-los atentament.

... TO BE CONTINUED.....

Quin ambient que es va crear. Tothom semblava que tenia ganes de sentir-los. I com vam riure! Entre les bromes d'en Peligru, les intervencions d'en Guillem i la Lídia... i anècdotes, com la de la Lídia, que va tenir un petit problema amb un micro.

Jo estava emocionada. Com una nena petita, que va per primer cop a un concert. Tenia ganes de veure'ls, com a grup, però també poder-hi parlar, saludar-los, fer la prova d'instruments varis (com és tradició després dels concerts...). No podia parar quieta a la cadira. Cantant, ballant, fent fotos i passejant-me pel bar, oblidant el tràfec i la rutina de la setmana, escoltant atentament el que explicaven... buf! Com ho trobava a faltar, tot això! I com no podia ser menys, la Marta, entre cançó i cançó, quan parlava, va fer sortir el meu nom un parell o tres de vegades. Ai, que bé! Ja tinc ganes de Manresa... però bé, la cosa no s'acaba aquí.

Podríem dir que en aquest concert, en certs moments es van crear un clima molt càlid, i alhora màgic. El primer va ser quan en Gerard Termes, un dels fundadors del grup que ja no hi és, va sortir a cantar, juntament amb la Marta, "Salsa verda". Era com al cd!!! En directe mai l'havia sentit així!!! Em va encantar!! jejeje.... Un altre moment màgic, i molt especial per a mi, va ser quan van cantar "En Tet del vi". Genial! Quan anaven arribant al final de la cançó, de cop i volta, la Marta va deixar de cantar. En Ferran i jo estàvem ballant el xotis, però quan vam veure que la cosa no avançava vam parar. Veia que la Marta em buscava. I de sobte ho vaig entendre! Volia que cantéssim. Així doncs, m'hi vaig llençar i vaig començar a cantar i ella repetia el que jo deia. Ella, a l'escenari, i jo a l'altra punta. Quan vaig començar a cantar tothom es va girar cap a mi. Veia i notava que tota l'atenció, tant dels músics com el públic, la posaven en mi. Vaig tenir la sensació que tot el que tenia al meu voltant desapareixia i que era una cosa entre Sol i Serena i jo. Poc a poc, em vaig anar acostant a l'escenari, bé, al meu lloc (no em vaig atrevir a pujar). Les dues últimes estrofes, cantades per mi amb eco de la Marta... una cosa que sempre havia volgut, cantar amb ells. Fantàstic, genial! I l'últim moment màgic, va ser a l'hora dels bisos. Concretament amb el primer bis, "La dama d'Aragó". La Marta i en Panxito dalt l'escenari. I mica en mica, en Guillem, la Lídia, en Kamell i en Peligru per acompanyar-la.

Fuà!!!! No podia acabar millor la setmana! Vaig tornar a casa amb molt bon rollo. Una agradable sensació, una mica absent. Revivint els moments que acabava de viure. Vaig marxar de Cal Macarró amb un gran somriure als llavis, una sensació de relax, de tranquil·litat, emocionada.... i amb moltes ganes de tornar-los a sentir en directe. Amb ganes boges de què arribi el 6 de novembre.... poder-los veure de nou, parlar amb ells.... però sobretot, sobretot, de tenir "Un segon" per sentir-lo tants cops com vulgui!!!

Moltes gràcies Marta, Guillem, Peligru, Panxito, Lídia i Kamell per aquests concerts, cançons i moments màgics!