diumenge, 11 de desembre de 2011

Puzzles

Des de petita, sempre m'han agradat els puzzles; i en feia molts. Ara no tinc temps de fer-ne (i mira que m'agradaria...) però si que en tinc per reflexionar sobre la vida i aquestes coses. I us preguntareu què tenen a veure els puzzles amb les reflexions de la vida?

Fa uns dies, parlant amb el Javi, em va venir al cap que la vida és com un puzzle. Però un puzzle de moltes peces, difícil i complex. Un puzzle en què totes les peces han d'encaixar correctament per tal que siguem feliços i estiguem contents amb el que fem, tenim, etc. Però, malauradament, hi ha peces que no encaixen, que no ens ajuden a avançar en aquest puzzle i que les hem d'intentar evitar o bé, si això no ha estat possible, deixar-les a part i oblidar-les. És cert que sense aquestes peces no aconseguiríem les altres.... potser totes són necessàries i d'alguna manera importants, tot i que en el moment que ens toca posar-les al seu lloc ens costi i ens sigui dolorós.

Aquest puzzle és difícil perquè no sabem com és. Ens l'anem trobant a mesura que creixem i ens fem grans. A vegades trobem més d'una peça que pot anar en un mateix lloc i hem de decidir quina... les decisions! que difícils que són; ja que en funció de la que triem, el puzzle ens oferirà unes peces o unes altres i no sabem quines són.

Podríem dir que són unes peces en blanc que a mesura que les anem col·locant al seu lloc va sortint el dibuix de la nostra vida. Això fa que no sigui fàcil. Podríem dir que seria com un d'aquells puzzles de mil peces o més en blanc i negre d'un bosc, en què els colors s'assemblen molt.

El moment d'acaba el puzzle.... doncs el final de la vida. Si... no sabem com ni quan acabarà. No sabem quina és la última peça que cal posar ja que tot i que a vegades ens pot semblar que ja ho hem fet tot, que som molt feliços, etc, sempre hi ha alguna sorpresa que fa que continuem fent el puzzle.

També es podria pensar que la vida són diferents puzzles: per edats, hobbies, feines, etapes ... cada ú de nosaltres anem canviant al llarg de la vida, i potser anem acabant petits puzzles que hem anat començant simultàniament o no.

Aquesta és una de tantes reflexions que hi poden haver en aquest bloc o que podeu tenir vosaltres, i segur que totes són bones i no n'hi ha cap de millor que una altra. Simplement, jo les vull compartir.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Avui... un poti-poti....

No sé com començar.....

Ara feia mooooooooooolt temps que no entrava al bloc, ni sé si vosaltres - els lectors- ho heu fet; si és així haureu vist que no he fet gaire cosa.

Fa una mica més d'un any de la última entrada, i ara quan hi he entrat, he pensat...."Arma't" (com deia l'Àvia).... no, no he pensat això, sinó que m'ha picat el cuquet i he decidit escriure-hi tot i que no estic massa inspirada.

Això de la inspiració és curiós...hi ha dies que en tens molta, i a vegades t'agafa a on menys t'ho imagines, a vegades no en tens gens i has de fer un treball o alguna cosa en què t'has d'inspirar. No sé si serà perquè cada vegada tots anem més atabalats i això d'internet, els cercadors on pots trobar tota la informació, les xarxes socials, etc, ens frena una mica i ens aparca la imaginació i la inspiració. Però en fi, què hi farem, no sé el que acabarà sortint en aquesta entrada.

Entre la feina i altres coses que faig tinc poc temps. He estat tot un any sense escriure, però suposo que no donava més a l'abast, i no crec que aquest curs ja fa dos mesos que ha començat em permeti tenir estonetes per fer-ho, però ho intentaré...

I és que amb un any la vida dóna moltes voltes i pot passar de tot, bo o dolent, però de tot. Amb un any podem crèixer com a persones, ens fem grans, poc a poc entrem al món dels adults, agafem més responsabilitats, i sense voler-ho, i a vegades inconscientment, deixem coses en què abans ens hi dedicàvem molt. Suposo que són etapes de la vida, i que pot ser que en algun altre moment ens les tornem a trobar o bé les deixem per sempre, però estic segura que és per alguna altra etapa millor. El que sí que és veritat, encara que deixem moments, etapes, amistats, coneguts, etc, enrere sempre ho portarem a dins nostre -ja sigui al fons més profund del cor o a la motxilla que portem a la nostra esquena i que anem omplint al llarg de la nostra vida- i ens servirà de cara a altres experiències i etapes que haguem de passar i com a aprenentatge. Perquè ja sabeu que la vida és un aprenentatge constant. No només aprenem el que ens ensenyen de petits a l'escola o a casa, sinó a tot arreu, cada acció... ens serveix per aprendre i, encara que no ho volem, ho fem.

En fi.... que per no està inspirada Déu n'hi do, no?
Aquí ho deixo i espero (tot un repte) poder tenir uns minutets per tornar a escriure....
Fins aviat!!

dimarts, 31 d’agost de 2010

Un nou curs...

Ahir al matí volia escriure, però no vaig poder. Em va venir l'inspiració. Tenia una idea.

Volia fer una reflexió sobre el final de les vacances i la preparació del nou curs que estem apunt de començar, però en qüestió d'hores les coses van canviar. Tot només per una trucada. Però no va ser una trucada qualsevol, no.

Al matí volia escriure que se'm feia estrany tot plegat. La gent comença a treballar, a planificar-se els horaris i totes aquestes coses, però jo no podia. No sabia res de la feina ni quan començaria a treballar.... però ja us dic, en qüestió d'hores i d'una trucada important, tot va canviar. Així que l'escrit no el vaig fer.

Ara ja sé que continuaré treballant a la ONCE (tot i que m'ho han de confirmar avui), com l'any passat, que començo demà o demà passat, i per tant, torno a tenir aquella sensació de principi de curs, de preparar-ho tot, una mica de mandra per començar (tot i que hi ha moltíssimes ganes), els horaris, .... no sé.... aquella sensació que es repeteix any rere any a l'acabar l'agost per deixar pas al setembre i començar la rutina un altre any.

Així doncs, ara només us puc dir que molts ànims per la tornada a les feines respectives i a la rutina. Espero que aquest estiu hagueu agafat moltes forces i hagueu carregat les piles per afrontar aquest nou curs que, per alguns ja ha començat, i per altres ha de començar demà!!

Molta sort!!

dilluns, 23 d’agost de 2010

Crida

"Crida, el plor tanca la ferida,
corre dóna't brida.
Surt, canvia de vida,
aprèn del passat.
No li donis l'esquena,
no val la pena.
Quan el negues,
et lliga una cadena.
La llibertat s'ha de guanyar
amb paciència.
No és una ciència...
clarividència,
demència,
independència...
seguretat.

Autoestima, ets tu qui et cuida,
ets tu qui et mima.
No pot ser lliure
qui té l'ànima buida.
Poc a poc, pas a pas,
cuses pedaç amb pedaç
i et refàs del cop.
Paciència, que en vindran més...
la vida és com és.
I si prens mal...

Crida, el plor tanca la ferida.
Corre, dóna't brida,
i aprèn del passat"

("Crida"-"Un segon"-Sol i Serena)

dimecres, 11 d’agost de 2010

A vosaltres...

I avui els hi vull dedicar el blog a unes persones molt especials per a mi.

Sembla mentida el que arriba a fer la música. Com aquell qui diu, fins fa quatre dies no els coneixia, i ara... crec que la confiança fa fàstic (per dir-ho d'alguna manera).

Com vaig dir ahir, revisant els comentaris del bloc, em van venir al cap un munt de records i idees per escriure. Ai sí.... (així que Montse i Meritxell), i avui mira, mentre espero per dinar i anar a La Guàrdia uns dies, aprofito i escric.

Doncs sí, amb aquestes persones hi mantinc contacte via xats i aquestes coses. Ara, però, fa temps que no els veig i hi parlo poc... però només que em contestin la salutació ja estic contenta. No sabeu com els trobo a faltar. Tinc moltes ganes de veure'ls.... però la cosa està com està.

L'últim concert que van fer no hi vaig poder anar, però m'han dit que va anar molt i molt bé, malgrat tocar en hores intempestives. I ara, toca esperar... potser fins la Fira de la Ratafia de Besalú? No tenen concerts i, normalment, si no és així no ens veiem.

Vaig entrant a la web, al bloc... però no hi ha novetats. A casa els escolto quasi les 24h (tot i que de tant en tant canvio de música), però no és el mateix. No té res a veure escoltar un cd del teu grup preferit que veure'ls en directe! Canvia tot tant!!

Em vaig rellegir alguns escrits sobre ells que tinc al bloc... Quants concerts!! Quantes coses viscudes. Quan va ser l'últim? El del CAT? Sí.... genial! Com sempre. I és que, què us he de dir jo que no us hagi dit ja?

A més, l'altre dia vaig regalar-li el vostre segon cd a la Mar, la meva cosina. Em va dir que li encanta i a la seva família també! Estan super contents!!!

Gràcies!! Gràcies per les cançons, pels directes, pels cd's, per aguantar-me, pels bons moments que he passat amb vosaltres, per les cançons dedicades als concerts, per.... per TOT. Sou genials, i com he dit, tinc moltes ganes de veure'us de nou, sigui en un directe o trobar-nos a algun lloc.

GRÀCIES, SOL I SERENA!!

Petons per a tots i totes!!

"I em regaleu un somriure per poder-lo reviure".

dimarts, 10 d’agost de 2010

Nova etapa del bloc?

Entre ahir a la nit i avui, he estat posant ordre al bloc, mirant els comentaris i aquestes coses. Quants records m'han vingut al cap al rellegir (en diagonal) les diferents entrades que he anat escrivint al llarg d'aquests tres anys.

Uix... sembla que sigui una despedida del bloc! però no ho és pas, eh?

Doncs això, que m'han vingut molt records al cap i hi he somrigut, hi he reflexionat, hi he tingut nostàlgia... i de cop i volta m'han vingut moltes idees per escriure. Últimament l'he tingut una mica abandonat per qüestió de temps. Sembla que no, però un bloc porta el seu temps i tot això. I mira, he decidit fer una petita entrada (una mica tonta, si).

Mentre s'està fent el dinar, estic al menjador de cal BBC (que, com em va dir l'Álvaro per telèfon, ara és només cal B), sola, i amb l'ordinador de la Crispi perquè el meu l'estan arreglant, aprofito per escriure.

He anat veient petites evolucions a l'escriure. He pogut recordar diferents moments que he passat amb aquests tres anys. He vist que hi ha coses que han canviat, meves i d'altra gent. Relacions distanciades. Jo també he canviat. Han apregut coses noves, i n'han desaparegut; però n'hi ha que segueixen igual.

Arrel d'aquesta neteja de comentaris i revisió del bloc, tinc ganes de seguir mantenint-lo. Qui sap, potser comença una nova etapa en aquest petit capítol de la meva vida.

Avui, ha quedat una entrada estranya, però és el que m'ha vingut.

Així doncs, el bloc físicament no canviarà però potser canviarà el contingut o les entrades que pugui escriure-hi.

Fins la propera!

dijous, 5 d’agost de 2010

Reflexió breu però interessant...

"Un viejo indio estaba hablando con su nieto y le decía:
-Me siento como si tuviera dos lobos peleando en mi corazón. Un de los dos es un lobo enojado, violento y vengador. El otro está lleno de amor y compasión.

El nieto preguntó:
-Abuelo, ¿dime cual de los dos lobos ganará la pelea en tu corazón?

El abuelo contestó:
-Aquel que yo alimente."

(Bossa del Natura... gràcies, Eli!! Un dinar molt guai!)

Per reflexionar-hi una mica, no trobeu?