Miro al cel i hi veig un estel.
Un estel de colors volant.
El vent li fa bellugar la cua alegrement.
Vola d'un costat a l'altre,
amunt i avall.
Sembla que miri, observi, busqui.
Està sol. Busca alguna cosa.
De sobte, més enllà,
un altre estel s'enlaire.
La cua també li voleia alegrement.
De tant bellugar-se,
es troba amb l'estel de colors.
S'apropen i s'allunyen,
sembla que es vulguin conèixer.
Tímidament, mantenen conversa.
De cop, juguen entre ells
com dos nens petits.
Els fils s'entrellacen.
Estan contents d'haver-se conegut.
Ara, semblen una parella d'enamorats,
explicant-se les seves coses
mentre busquen moments d'intimitat.
Juguen, parlen, ballen...
Comparteixen una estona molt especial.
Ha arribat, però, el moment de separar-se.
Desfant els nusos dels fils.
Es distancien.
L'estel de colors va perdent altura.
L'altre, s'allunya i es queda sol.
Tot torna com abans.
De cop, ja no hi ha cap estel.
Baixo la vista,
torno a la realitat
i segueixo el meu camí."
(Bruna Santanach, 11 d'octubre 2007)
2 comentaris:
Què currat! Què t'ha inspirat aquest poema? Una metàfora molt bona la veritat!!!
Merci!No n'estava del tot convençuda... la inspiració... doncs per la Mercè amb els meus cosins vam fer volar estels... i aquella imatge em va donar la idea però no sabia com escriure'l i mira, aquí el tens...Apa, fins dimecres, petons.
Publica un comentari a l'entrada