He arribat a casa cap a les quatre. M'he estirat al sofà i mirant la tele m'he quedat adormida. M'he despertat a les 17h. Merda!! Ja no puc tocar abans d'anar a Virtèlia!!! He de ser allà cap a les 18h i m'ho he de preparar tot. M'he quedat una mica més atontada davant la tele. Finalment he decidit activar-me i començar a espavilar-me. He anat a l'habitació. Canvia el clarinet de funda per posar-lo a la motxilla, busca les partitures, mira com està el clarinet baix. Entre tot això sento que em criden per la finestra. Una de les nenes del Parvulari i la seva germana. He sortit a saludar-les i a parlar una estona amb la mare. Després, veient l'hora, encara m'he hagut d'espavilar més. Quina mandra em fa aquest concert!!! Però l'he de fer... a més, tocaré el clarinet baix... i això no passa cada dia. Després d'abrigar-me, surto al carrer i em dirigeixo cap a Virtèlia. Pel camí he anat escoltant la meva música amb l'mp3 i semblava que no passés res, que anés a classe. He arribat. He preguntat si el Masumi i l'Eduard han arribat. No. Així que aprofito per saludar a la Teresa. Torno a buscar les coses. Arriba l'Eduard. Arriba el Masumi. Ens estem una estona per allà. Finalment decidim posar-nos a assajar. Busquem una aula. Al cap de res, decidim anar tirant cap a l'Auditori on es fa el concert. Deixem els trastos a la classe de clarinet i anem a fer de públic. El programa és llarg. Sembla que no arribarem mai a tocar. De sobte ja ens movem per anar a buscar els instruments. Tothom em mira de manera estranya quan agafo el clarinet baix. Em pensava que no estava nerviosa, però ara els nervis comencen a sortir, o si més no a fer-se notar. Les cançons que toquen el trio de violins es fan llargues i sembla que no s'acabin. Ens demanen que anem lleugers. El concert s'està allargant i el públic va marxant. Ha arribat el moment. Sortim. Posem les coses necessàries: faristols a la mida, cadira, regular l'alçada del clarinet baix, afinar. I... comencem... sona bé. Quina disfrutada... el públic està molt callat en comparació al principi. Arriba el meu moment. El solo. Espero que soni bé. Això rutlla!! Merda!! Les notes que no surten... Bé!!! Salvades!!! I amb un moment ja s'ha acabat. Després, em toca fer una col·laboració en un grup de flautes tocant les dotze campanades amb una campana. Després, ens tornem a esperar. El concert encara no s'ha acabat i hem de sortir a tocar. Acaba el combo format per 5 germans i tots els altres ens hem d'afegir a l'escenari per tocar "Jingle Bells" a ritme de swing. Realment ha estat divertit. Després d'estar-nos no sé quanta estona escoltant les típiques i tòpiques nadales ha anat bé canviar una mica d'aires. Semblava que el concert ja s'anava a donar per acabat quan han demanat que els professors pugessin a l'escenari per fer el "25 de desembre" tot improvisant.
Aquest tipus de concert són els que normalment fan molta mandra fer perquè són eterns i quan ets dels alumnes grans sempre toques cap al final. Però tot i això, s'agraeix de fer. Almenys, jo ,avui ho he agraït. Sí, perquè encara que em fes molta mandra al principi i estant allà escoltant, no tenia ganes de tocar, però saps que, un cop dalt l'escenari, t'ho passaràs bé. Disfrutaràs allò que estàs tocant i entraràs dins la bombolla de la música. Tan sols dura un instant, però aquest instant és irrepetible. Encara que vulguessis tocar altre cop aquesta mateixa cançó, mai sortirà igual. Cal aprofitar aquest moment. Encara que passin coses. T'has de quedar amb les sensacions positives i se n'ha d'aprendre, tot i que sempre ens fixem més en aquells aspectes negatius i on ens hem equivocat, que d'aquí també n'aprenem... però generalment el resultat global és bo.
Simplement, vull deixar reflectida una experiència més en la meva vida musical. Aquest ha estat un concert de Nadal diferent... un concert de Nadal, per què no dir-ho, a ritme de swing!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada