Avui fa dos anys que ens vas deixar.
Ningú s'ho esperava.
Estaves a casa,
havent tornat, ja, de l'hospital,
i va passar.
Una nit. Un instant.
Tot es va acabar.
Tot aquest temps t'he trobat a faltar.
Era estrany arribar a casa
i no trobar-t'hi.
Era etrany baixar a baix
i no veure't.
Era estrany passar els dies
sense tu.
La vida, però, continua endavant.
Amb aques temps, han passat moltes coses:
obres a casa, canvi de pis, series besàvia...
Ara, però, queda conviure amb el teu record:
tot el que em vas ensenyar,
tot el que vam compartir,
les fotos, les experiències viscudes
sempre estaran dins meu.
Àvia, sempre et duré dins el cor,
mai t'oblidaré. Sempre t'estimaré.
(Bruna Santanach, 2 de desembre 2007)
1 comentari:
molt bonic, bruna
coneixes aquell poema de miquel martí i pol que comença dient "parlem de tu, però no pas amb pena..."? és la millor opció, encara que de vegades ens posem tristos, es tracta de recordar els bons moments i somriure tot pensant-hi ;)
un petó!
Publica un comentari a l'entrada