Mirades

Ja fa dies que vull fer una petita reflexió sobre les mirades....

És una passada el que arriben a dir d'una persona. Poden ser mirades de sinceritat, de por, d'alegria, de tristesa, de nervis, de mentides, d'estar enfadat, de complicitat, d'odi, de.... Uf!!! Segur que de moltes coses més.

Sembla mentida que a vegades amb les mirades entenguem què ens vol dir l'altra persona. Potser hi ha amb qui no hi has parlat mai, i fins que no hi parles passa un temps, però aquesta persona la vas veient i només amb la mirada ja veus què és el que et vol dir. I és això el que m'ha portat a escriure aquestes línies.

Vull posar exemples de mirades, que m'han sorprès... o... no sé com dir-ho, ja ho veureu.

1. A l'assaig de la banda.... amb l'Alba, la primera oboista, no hi vaig arribar a parlar fins al concert a L'Auditori, però abans, ja parlàvem amb les nostres mirades. Estem assegudes una davant de l'altra, i en funció del que diu el director, dels comentaris, de les obres... ens mirem i posem cares, riem, ens comuniquem...

2. Les mirades dels nens i les nenes, dels més petits de l'escola... han evolucionat respecte les primeres setmanes de setembre en què venien plorant o morts de vergonya. Una mirada tímida, que ara s'ha convertit en una mirada de confiança, alegre. Una mirada, que a les 9h del matí pot estar adormida o una mica enfadada perquè els nens no han tingut temps de jugar abans de venir, però és genial veure com els comencen a brillar els ulls quan els cantes una cançó, els expliques un conte, jugues amb ells o simplement, els escoltes o els abraces.

3. Tornant a la música i a la banda... la mirada del director en cada moment diferent d'una obra. De quan explica coses sobre l'obra, sobre el compositor o músics d'altres països. El director de la banda, quan tocàvem l'obra de "Mart" de la "Simfonia dels planetes" de Gustav Holst, hi havia un moment que semblava posseït (s'escriu així?)... quasi li sortien els ulls i, hasta fins i tot, feia por... però és que la música ho comunicava, i ell, amb la seva mirada, ens ajudava (penso) a tocar-ho i a interpretar-ho així.

4. Mirades de complicitat entre músics, però aquest cop un altre tipus de músics... per exemple, els músics que veig a la Pl del Rei o a altres concerts, com els de Sol i Serena... són unes mirades de complicitat, confiança, d'entendre's entre ells... unes mirades que no sé ben bé com descriure, però que veus que són especials.

5. També hi ha les mirades dels enamorats o les parelles. Són unes mirades diferents a les de la resta de la gent o de les que una persona pot fer a una altra. Al principi, són unes mirades tímides, d'aquelles que no aguantes i que la baixes quan l'altre et mira, però mica en mica es van tornant unes mirades de confiança, de dir-li "t'estimo" a l'altre, però sense paraules...

Se m'acaba d'ocórrer que també hi ha les mirades que demanen els infants a les mares quan els diuen "Mama, mira què faig al tubogan" (per exemple). O aquelles que quan has de fer alguna cosa important, que estàs nerviós, necessites que hi hagi algú que saps que et recolzarà i que de tant en tant necessites trobar la seva mirada perquè t'animi i tu sents que està amb tu. I de les mirades dels balladors... què me'n dieu? Són impressionants... canvien tant en funció amb qui balles, quan et maregen de fer no sé quantes mil voltes, quan balles amb algú que t'hi trobes cómode, o quan balles amb algú que no hi estàs bé, quan estàs amb aquella persona....

En fi... són alguns exemples del què pot fer una mirada. Les mirades no enganyen, i nosaltres per més que diem una cosa, la nostra mirada reflecteix l'estat d'ànim en què ens trobem.

La mirada és el mirall de la nostra ànima.