Ball a dues bandes!

Que bé!!! Ja tornem a ser divendres… i aquesta setmana sí que ha estat dura i amb moltes coses al cap. Quines ganes tinc de ballar i de deixar-ho tot aparcat durant una estona! Avui, però vaig una mica justa de temps... m’he entretingut amb els meus germans a casa. Per sort, el metro no tarda massa, i aquest cop baixo acompanyada de la meva germana.

Tot entrant cap a la plaça veiem tot de gent vestida amb roba folklòrica de no-sé-on. A l’entrada de plaça, molta gent mirant, i pel mig, Déu n’hi do la gent que hi ha. Clar! Avui he arribat una mica més tard del que és habitual en mi. A les escales, també molta gent. Però.... però... però què està passant aquest dies? La veritat és que no ho entenc! Avui també tenim un escenari enorme que divideix la plaça en dues parts.

Començo a pensar que trobar-nos aquest escenari tan gran, és un avantatge pels músics, ja que tenen més espai, però alhora un inconvenient pels balladors ja que treu espai per ballar.

Bé, el grup d’avui és la Banda d’en Vinaixa. Si no recordo malament, el curs passat ja havien tocat a plaça, o si més no, el nom del grup em sona.

Per fi comença comença la gran ballada. Cada vegada hi ha més gent. Això vol dir menys espai per ballar, més trepitjades i cops (i que no és maco això?...), però també vol dir que a cada passa et trobes algú i t’emportes sorpreses perquè et trobes gent que ben poc te l’imaginaves trobar-te-la allà. Aquesta quantitat de gent, fa que hagi “perdut” a ma germana, però la gent que em veu em diu que ha marxat.

Bé, seguim amb el ball. Danses col·lectives, danses de parella.... uf!!! Com està la plaça. Per un moment m’aturo per agafar una mica d’aire i un respir, i, arrepenjada a l’escenari i parlant amb un noi, noto com vota i tremola el terra de la plaça. Per un moment penso que s’enfonsarà i caurem tots dins les runes... però és forta i aguanta el que sigui.

De cop, he perdut gent. No trobo alguns dels qui conec. Miro enllà, darrere l’escenari... i me’ls trobo allà, ballant. Hi ha més espai... i per què no dir-ho, menys gent. Allà sí que es pot ballar bé. Però no sé a on ballar... si davant o darrere l’escenari, ja que a totes dues bandes tinc gent que conec. Jo, personal i anímicament, estic com rara però bé. Com atabalada. Em moc d’un costat a l’altre, parlo amb un i amb l’altre, però això sí... també ballo i m’ho passo genial.

Després de xotis, masurques, cercles, vals familiars, hassapikos, rogles, etc., podríem dir que ha estat un gran divendres de desconnexió, diversió .... però també podríem dir que ha estat un divendres amb ball a dues bandes... (de l’escenari).

I com cada setmana, a esperar el proper divendres amb més ganes que mai!!