Un concert... petites bombolles

Dimarts, 26 de juny de 2007. Per fi!!! Ja ha arribat el gran dia. Dia de nervis, intriga, sense saber com anirà. Durant el matí, sense fer gran cosa: mirar els mails, donar voltes per casa, relaxant-se prenent el sol al terrat de casa... tot bé. A mesura que passen les hores la gent va trucant, enviant sms per saber on és el lloc del concert i a quina hora es fa. Parlant amb la gent, t'entren els nervis, però un cop penges el telèfon o acabes d'enviar la resposta del sms, et tranquil·litzes pensant que encara falta estona i tens temps per posar-te nerviosa. De sobte, mires el rellotge i veus que t'has de començar a espavilar. Prepara-ho tot, revisa que no et deixis res, dutxa't i arregla't una mica per no anar feta una piltrafa... amb tot això comença ser hora d'anar tirant. Arribo a Virtèlia cap a les 18'15h. Entro per saludar i em trobo la Teresa asseguda esperant per parlar amb el director. Li dic que baixo a l'auditori. La Montse i el Masumi estan tocant. M'espero i demano les claus de la classe per escalfar una mica, a la Montse. Vaig tocant poquet per no cansar-me fins que m'avisen que puc anar a provar la sala. Bé, sona bé. Algun problema amb la canya, però bé. Quan acabo, anem a la classe amb el Masumi per assajar els bisos. De seguida ens avisen qeu la cosa comença. Ara sí que ja no hi ha marxa enrere!! Molta sort, Masumi!!! Merda! M'he deixat la canya de recanvi a la classe. La vaig a buscar. Torno i entro a escoltar al Masumi. Quan toca les últimes cançons, surto del pati de butaques i vaig cap a dins. Tinc ganes que passi tot! Aquests moments d'espera són els pitjors... ànims, que falta poc. Sembla que la Romança núm. 3 de Schuman no s'acaba mai. La Teresa no apareix. Ai, mare!! Com anirà això!!! La gent aplaudeix! Em toca, és el meu torn. Agafo els dos clarinets, les partitures, la canya i l'aigua. Endavant!! Ànims i a disfrutar!! Després d'haver deixat tot el parament a punt per tocar, cal afinar. Costa una miqueta, però bé, ens en sortim. Comencem i a la primera nota la canya em fa una mala passada: no sona! Bé, tira endavant i s'arreglarà tot. Van passant coses, però sempre endavant. Tant és així que al cap de res ja em trobo canviant l'embocadura de clarinet. Toca fer l'Adagio del Concert en LaM de Mozart. Aquesta, és la peça que em fa més por. És la més coneguda pel públic. Afinem. Endavant. Està sonant. És fantàstic. Sembla que hi estic trobant el gustet, però tinc por de no entrar correctament o no acabar bé els trinos... no és fàcil. El final... aquests fa's que costen d'afinar. Aconseguit!! També han passat coses. No sé què li ha agafat a la canya que no li dóna la gana de fer-me cas, però no m'atraveixo a canviar-la. Vinga, que ja s'acaba. Comencem amb les peces de Fergusson. No em sento còmoda amb la primera. Als assajos no havia anat així. Tinc la sensació que no anem alhora amb la Montse, però bé, no ens aturarem pas. Seguim endavant. La segona, millor del que em pensava... i això que patia una mica. A la tercera, alguna coseta petita que no tenia segura, però ha anat bé... i la quarta... aquesta no sé què dir. És la que menys hem treballat amb la Montse i estic contenta de com ha sortit. Gran èxit!!! El públic està content. Salduem no sé quantes vegades amb la Montse i entro a buscar al Masumi. És el moment dels duos. Comencem. Ens aturem. Jo no he entrat i el Masumi té problemes amb el faristol. Val, endavant. Anem fent. Fallen coses que no havien fallat mai. Cosa dels nervis. Bé! Molt bé!!! Saludem, entrem, tornem a saludar i fem els bisos. Molt bé!! Aquests han anat molt bé. Després hem sortit un parell de vegades a saludar. S'ha acabat.
M'ho he passat molt bé fent aquest concert. Sembla mentida. Estava tan preocupada, però alhora il·lusionada... que no m'ho acabo de creure. La bombolla que envolta els concerts i el temps que dura una obra és màgica però ja ha petat. Cada obra que hem fet, tant el Masumi com jo, ha fet crèixer aquesta bombolla i aquests petits moments que els aplaudiments del final de tot han fet que petés. Ara, tinc una buidor dins meu. No de tristesa, sinó d'alegria, de veure que una cosa, com aquest concert, que he estat preparant durant molt de temps ja s'ha acabat. Trobaré a faltar "la pressió" d'haver d'estudiar- me les peces, de deixar que la Montse i la Teresa m'acribillin amb les seves crítiques, de sentir-me insegura pensant que no ho tinc apunt, de patir quan en parlo... però alhora, a part de tot això, m'ha encantat preparar-lo. M'ha agradat fer aquest concert, he gaudit molt tocant avui davant del públic en aquesta sala fantàstica, sentint-me protagonista i pensant que poques vegades tindré oportunitats com aquesta per fer concerts.
Gràcies a tots per fer possible aquest concert i aguantar-me els meu rollos. Gràcies Teresa per deixar-me'l fer i confiar en mi pensant que ho podria fer sense cap problema. Gràcies Montse per ajudar-me a entendre les obres i acompanyar-me, criticar-me i ajudar-me a ser millor intèrpret. Gràcies Masumi per compartir aquests moments, aquestes bombolles tocant tots dos junts, havent hagut de dedicar horetes i trobar moments d'estudi. Gràcies a tothom per aguantar-me quan m'he fet pesada amb aquest concert, i sobretot als qui heu vingut a sentir-lo. M'ha fet molta il·lusió que vinguéssiu. I també gràcies a aquells que volíeu venir però que per un motiu o un altre no ha pogut ser. Gràcies a tots!!!!!
Un petó per a cada ú de vosaltres.