Estirada en un prat
sento la remor de les fulles
que el vent fa moure
i m'acarona la cara.
Tanco els ulls
i sota el cel blau
penso en tot allò
que la vida m'ha donat.
M'agrada aquesta tranquil·litat.
M'agrada aquest moment de felicitat.
Tant, que m'agradaria estar sempre així:
agraïnt allò que he tingut,
gaudint d'allò que tinc
i esperant el que tindré.
Una estona per fugir de la realitat
i pensar quin és el regal
que ens amaga la vida.
Una estona per pensar
el que m'agradaria tenir.
Una estona per somiar
allò que no sabem si es complirà.
Estirada en un prat
sento la remor de les fulles
que el vent fa moure
i m'acarona la cara.
Tanco els ulls
i sota el cel blau
somio amb el que vindrà.
Bruna Santanach, 11. setembre. 2008
Aquest poema el vull dedicar a la Meritxell, per la bona acollida que he tingut a casa seva, a Manresa aquests dos dies, per les grans converses que hem tingut, per les ballades i, sobretot, per l'estona que m'ha inspirat a escriure aquest poema. Moltes gràcies, guapa!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada