I les cartes, a on són?

Fa un temps que penso en les cartes postals. No en les cartes tipus factures (que ja ni això, quasi), ni propaganda electoral ni aquelles oficials... Tampoc penso en aquells paquets que ens poden arribar perquè hem comprat alguna cosa per internet. Penso en les cartes manuscrites que ens enviàvem abans i que ens feia tanta il·lusió rebre-les i poder contestar. 

Fins i tot, almenys jo, quan era petita, tenia els conjunts de sobres i papers -que alguns feien olor i tot- per enviar les cartes, anar a comprar els segells i llepar-los per enganxar-los (i que a la boca t'hi quedés aquell regust). 

Frases que posàvem als sobres perquè el carter/a s'afanyés a fer arribar la carta a la seva destinació. 

Estar impacient per si t'havien respost i quan arribaria. L'espera... com sabíem esperar abans....

Tot això era abans dels mòbils. Abans d'internet i de que la misseageria instantània apareguessin i ens fessin anar a tots amb presses. Els infants d'avui en dia ja no saben què és rebre una carta. Només coneixen les cartes que envien als Reis o al Pare Noel per Nadal i demanar-los joguines o  altres coses, però no aquelles en què ens explicàvem el que ens passava o simplement per dir que estàvem bé a les nostres amistats o familiars. 

Quantes històries en aquelles ratlles. Quantes declaracions d'amor. Quantes notícies dels soldats que anaven a la guerra cap als seus familiars i amors. Quantes confessions. Quantes bones i males notícies es debien escriure.... i també quantes s'han perdut, o que no han arribat a la seva destinació. 

Penso que està molt bé el tema dels missatges instantanis i la rapidesa amb què podem contactar amb els nostres quan passa alguna cosa, però també està bé poder esperar, tenir aquella emoció d'una carta...

Fa un temps que penso que tinc ganes d'escriure'm amb algú. Però amb qui? No ho sé... algú que ho vulgui. Aglú que hi vulgui dedicar temps. Algú que vulgui dedicar temps a una altra persona i a un mateix, perquè, diguem-ho, les cartes porten temps. Un temps que un destina a un mateix tot pensant què escriure, què explicar i com fer-ho perquè sigui entenedor i que no es mal interpreti. 

El tema d'entendre i amb quina intenció està escrita una carta també passa amb els missatges i els correus electrònics, però el fet de fer-ho a mà, de tocar el paper, de què sigui una cosa manual fa que hi paris més atenció. 

És dedicar un temps a una altra persona perquè et preocupes per ella, en saber com està o què fa. I és una cosa que penso que a vegades costa de trobar amb les presses que tenim tots plegats. 

I per això pregunto.... I les cartes, a on són? 

Sol i Serena, Remember Vint-aix

Un somriure al llavis. Emocions. Records. Bon rotllo. Riures. Ganes de ballar. Retrobaments. Sentir-te una més d'ells. Que t'anomenin davant de tothom.....No sé com d'escriure tot el que vaig sentir i viure ahir al vespre al concert de celebració dels VINT anys de SOL I SERENA! I és que els que em coneixeu i llegiu sabeu com en sóc de fan. 

Fa, potser, uns deu anys que van parar de fer concerts. Ja no recordo quin va ser l'últim que vaig anar (han passat moltes coses des de llavors) però sempre els he tingut molt present i formen part de la banda sonora de la meva vida. 

El passat 2023 va fer vint anys de la publicació del seu primer disc "GRAPAT DE RUDA" i van decidir ajuntar-se de nou per celebrar-ho i fer concerts durant un any. Van començar aquest octubre passat a Manresa i n'han fet algun més però cap d'aquests hi vaig poder anar. I quan vaig veure que tocaven a Barcelona, al CAT, a prop de casa... no ho vaig dubtar ni un moment!  I allà que em teniu....

Revivint moltes emocions, anècdotes, cantant les cançons i amb contradiccions amb mi mateixa... volia fer videos però  alhora em volia empapar de l'energia que aquest grup desprèn i de viure en directe cada segon de les cançons, d'ells, dels problemes tècnics,  de les equivocades de lletres, de... en fi, del que se sent de la música en viu (i perquè se'm sentiria mi cantant). Em vaig limitar a fer fotos. 

Veure'ls a l'escenari del CAT, un lloc per a mi també important en la meva vida, i on ja hi havien tocat va ser genial. 

Després de la primera o segona cançó la Marta va preguntar si algú del públic havia anat a algun concert seu. Evidentment vaig aixecar la mà i la Marta va dir "la Bruna ha vingut a tots". I això em va recordar que a molts concerts,  entre cançó i cançó, per A o per B, m'anomenava.

Quin gust tornar a veure el bon rotllo que hi ha entre els músics, les coses que diuen i que ens fan riure, les coses que passen, aquelles mirades de complicitat, veure com s'ho passen de bé i que ho facin fàcil (i no ho és), aquells panderos quadrats tan preciosos que toquen...

Quin gust tornar a sentir "La dama d'Aragó", "Aigua de la mar", "A collir manglanes", "La vanitosa", "Crida", "El dia clou", "La polleta d'aigua", "Vestit de poesia", "En Tet del vi", "Sant Joan", "Manelic", "I per què no?", "Salsa verda" i "La gata i el belitre" en directe i tornar a escoltar les explicacions de cada cançó. I que ens regalessin dos bisos: "En tet del vi" a l'escenari, i "I per què no?"a baix amb el públic! 

Quin regalàs de concert....

I després poder saludar en Panxito, en Peligru, en Kami, la Lídia, en Guillem i la Marta i poder parlar amb ells, comentar la jugada... I què millor que acabar que seure amb el grup a sopar al bar del CAT i poder allargar la vetllada una mica més i "compta fins a vint i abraçades que no sé quan us tornaré a veure" (amb el permís de la Marta modifico un xic la cançó).

Ara, no tot va ser perfecte... deixant els errors de lletres, problemes tècnics i musicals, em va fallar que hi haguessin cadires. Em ballava a sobre.  I vaig trobar a faltar la "meva" cançó "Abraça'm".

Vaig sortir del CAT amb un somriure. Amb sensacions que feia temps que no sentia (perquè eren les dels seus concerts). Records que van tornar. Moments màgics.  Em vau fer oblidar tota la setmana de feina i em vau fer agafar energia per poder tancar el curs. I sobretot... M'heu fet agafar la necessitat de venir als directes. (N'esteu segurs que heu de tornar a parar? Ens heu posat el caramel a la boca...)

Gràcies Sol i Serena per les cançons. Gràcies per ser tant propers i senzills. Gràcies per oferir-nos aquests concerts. Gràcies per fer-nos-ho passar bé.  Gràcies per totes les anècdotes i vivències compartides. Gràcies per ajudar-me amb les vostres cançons. Gràcies per deixar-me formar part de vosaltres, de ser una més. Gràcies per aguantar-me. Gràcies.  Només puc donar-vos les gràcies. 

Balleu, canteu, dibuixeu, escriviu... creeu

Aquesta tarda, mentre en Joel estava a música i tenia el caldo al foc, l'Eire m'ha dit que volia anar a dormir. Encara no eren les 19h!!! Perquè no s'adormís per qualsevol racó de casa, li he proposat que m'ajudés a aprendre'm una coreografia per una cosa de l'escola. Sembla que s'ha activat una mica i llavors m'ha demanat que posés música i balléssim juntes. I així ho hem fet. 

Primer només feia salts, m'agafava de les mans, volia que la gronxés....mica en mica m'ha anat copiant el que jo feia i no sé com hem acabat fent-ho al revés. 

Ella s'ha quedat parada i mentre feia moviments, jo els copiava. 

Jo també m'he quedat parada. No li he donat cap premisa ni li he fet cap comentari ni res, simplement l'imitava i ella feia i creava. Només té 4 anys (jo no sóc experta en dansa ni ballet, tot i que m'agada ballar) i fa uns moviments que no m'havia imaginat. 

Cert que durant dos cursos vam fer dansa en família i en els seus moviments hi he vist coses que fèiem però és genial el que podem fer, crear... quan ens deixen i deixem fer sense indicacions ni condicions. 

La meva filla és molt artísitca. Li agrada molt pintar amb pintura (a les 6-7h del matí ja em demana pintar), cada dia torna de l'escola amb no sé quants dibuixos, de tant en tant s'inventa cançons i canta les de l'escola i també ballar. 

Mentre observava com ballava, els moviments pensava que és una pena que de ben petits, la societat no ens deixi temps per crear -ja sigui a través del moviment o de l'escriptura o de l'art que sigui-. Ens posen treballs d'escola/institut/universitat amb certes condicions (temes, número de pàgines o paraules...), les danses ens les ensenyen per una festa en concret, hem de fer aquell treball manual, cantem les cançons que toquen...però en quin moment podem crear lliurement? 

Els que em coneixeu sabeu que sóc mestra de música. Penso que a les escoles falten estones per crear llliurement, sense condicions. Cert que cada vegada es busquen estones, però els currículums que ens venen donats i les hores assignades per a cada assigntaura dificulten aquestes estones de creació. 

Algunes criatures, quan acaba l'escola, fan extraescolars on poden exercitat la seva imaginació, creació... però n'hi ha molts que no. 

Tampoc sóc arterapeuta ni psicològa ni res de tot això, però he ballat, faig cant, he fet música tota la meva vida (com aquell qui diu) i cada vegada que he sortit de la classe de cant, d'una sessió de dansa/treball de cos, o de fer música, ha estat genial. Puc haver entrat trista, cansada o preocupada per algun motiu concret, però el fet d'haver realitzat una d'aquestes activitats m'ha ajudat a canalitzar les preocupacions i tot això. 

Si a les escoles, instituts,.... deixéssim més temps per les arts i fer creacions, potser aniria tot una mica millor i ens faria la feina una mica més fàcil, i potser milloraria la convivència de la societat i estaríem més tranquils....

No sé, és una reflexió que m'ha vingut observant la meva petita durant els tres quarts d'hora o així que hem estat ballant i l'evolució que ha anat fent. 

La llàstima és que no ho he pogut gravar perquè la càmera del mòvil no em funciona però hagués estat molt bonic tenir aquests vídeos (no per penjar-ho a les xarxes -mai poso els meu fills que se'l reconegui-) si no com a record. Però quin millor record que compartir aquest moment i l'experiència viscuda?

En fi, gent, creeu tot el que pugueu, ja sigui en grup, individual o com vulgueu. Balleu, canteu, dibuixeu, escribiu.... 

La vida

Fa temps que tinc aquest bloc però que no hi escric. 

Des de l'última entrada ha passat moltes coses a la meva vida, com per exemple ser mare de dues precioses criatures. Això porta molta feina i poc temps per dedicar-me a escriure, entre altres coses. 

Fa un temps, però, m'han vingut al cap reflexions i pensaments que m'agradaria compartir. 

De fet, al juny (o així) ja vaig fer-ne un petit resum a Instagram. Des d'aquell dia també han passat coses però torno a tenir aquella sensació de benestar, tranquil·litat... no sé com dir-ho...d'estar bé amb mi mateixa, de saber agrair el que tinc. Tot i això no vol dir que tingui preocupacions ni mals dies. Simplement miro de buscar el costat positiu de les coses. 

M'ha costat molt sentir-me així. Sento que estic canviant. M'estic fent gran? La crisi dels 40 però en plan positiu?

No sé el què és, però les petites coses que ens agraden i que fem van sumant moments, records,  cançons, persones....que quan hi pensem se'ns dibuixa un somriure a la cara. 

Al llarg de la vida vivim moments de tota mena. Més fàcils o més difícils, alegres o tristos... i jo, com tothom, he tingut els meus. 

De tots ells n'aprenen coses i de com tirar endavant. També ens fan ser com som, com ens prenem la vida i com la vivim. Això no treu cap que en determinats moments ho poguem canviar. 

Els canvis a vegades costen i fan por. Ens costa sortir de la zona de confort. A mi em passa i força. Ara, però, tinc ganes de fer coses que potser un temps enrere no hagués fet. Quines? No ho tinc clar. Només penso que són coses noves que em poden fer estar bé amb mi mateixa. No calen grans canvis. No cal canviar de feina ni deixar-ho tot. Potser començar una cosa nova mentre fas la resta de coses i potser la nova et porta un altre lloc que fa que en provis d'altres i en deixis d'antigues. 

Aquests dies estic recuperant música que feia temps que no escoltava, he conegut persones que m'estan fent descobrir coses noves en mi, d'alguna manera retrobar-me amb gent que fa temps que no veig o recuperar alguna afició llunyana. 

Tot i que no he canviat molts aspectes de la meva vida, jo em noto diferent. No sé si totes les idees que últimament em corren pel cap les acabaré duent a terme però el simple fet de tenir-les, idear-les i pensar-les em fa sentir bé. 

I crec que per avui ja n'hi ha prou. Espero haver-me explicat i no haver-me'n anat per les branques. 

(Entrada escrita entre "mama" i "mama", anar a comprar....)

Puzzles

Des de petita, sempre m'han agradat els puzzles; i en feia molts. Ara no tinc temps de fer-ne (i mira que m'agradaria...) però si que en tinc per reflexionar sobre la vida i aquestes coses. I us preguntareu què tenen a veure els puzzles amb les reflexions de la vida?

Fa uns dies, parlant amb el Javi, em va venir al cap que la vida és com un puzzle. Però un puzzle de moltes peces, difícil i complex. Un puzzle en què totes les peces han d'encaixar correctament per tal que siguem feliços i estiguem contents amb el que fem, tenim, etc. Però, malauradament, hi ha peces que no encaixen, que no ens ajuden a avançar en aquest puzzle i que les hem d'intentar evitar o bé, si això no ha estat possible, deixar-les a part i oblidar-les. És cert que sense aquestes peces no aconseguiríem les altres.... potser totes són necessàries i d'alguna manera importants, tot i que en el moment que ens toca posar-les al seu lloc ens costi i ens sigui dolorós.

Aquest puzzle és difícil perquè no sabem com és. Ens l'anem trobant a mesura que creixem i ens fem grans. A vegades trobem més d'una peça que pot anar en un mateix lloc i hem de decidir quina... les decisions! que difícils que són; ja que en funció de la que triem, el puzzle ens oferirà unes peces o unes altres i no sabem quines són.

Podríem dir que són unes peces en blanc que a mesura que les anem col·locant al seu lloc va sortint el dibuix de la nostra vida. Això fa que no sigui fàcil. Podríem dir que seria com un d'aquells puzzles de mil peces o més en blanc i negre d'un bosc, en què els colors s'assemblen molt.

El moment d'acaba el puzzle.... doncs el final de la vida. Si... no sabem com ni quan acabarà. No sabem quina és la última peça que cal posar ja que tot i que a vegades ens pot semblar que ja ho hem fet tot, que som molt feliços, etc, sempre hi ha alguna sorpresa que fa que continuem fent el puzzle.

També es podria pensar que la vida són diferents puzzles: per edats, hobbies, feines, etapes ... cada ú de nosaltres anem canviant al llarg de la vida, i potser anem acabant petits puzzles que hem anat començant simultàniament o no.

Aquesta és una de tantes reflexions que hi poden haver en aquest bloc o que podeu tenir vosaltres, i segur que totes són bones i no n'hi ha cap de millor que una altra. Simplement, jo les vull compartir.

Avui... un poti-poti....

No sé com començar.....

Ara feia mooooooooooolt temps que no entrava al bloc, ni sé si vosaltres - els lectors- ho heu fet; si és així haureu vist que no he fet gaire cosa.

Fa una mica més d'un any de la última entrada, i ara quan hi he entrat, he pensat...."Arma't" (com deia l'Àvia).... no, no he pensat això, sinó que m'ha picat el cuquet i he decidit escriure-hi tot i que no estic massa inspirada.

Això de la inspiració és curiós...hi ha dies que en tens molta, i a vegades t'agafa a on menys t'ho imagines, a vegades no en tens gens i has de fer un treball o alguna cosa en què t'has d'inspirar. No sé si serà perquè cada vegada tots anem més atabalats i això d'internet, els cercadors on pots trobar tota la informació, les xarxes socials, etc, ens frena una mica i ens aparca la imaginació i la inspiració. Però en fi, què hi farem, no sé el que acabarà sortint en aquesta entrada.

Entre la feina i altres coses que faig tinc poc temps. He estat tot un any sense escriure, però suposo que no donava més a l'abast, i no crec que aquest curs ja fa dos mesos que ha començat em permeti tenir estonetes per fer-ho, però ho intentaré...

I és que amb un any la vida dóna moltes voltes i pot passar de tot, bo o dolent, però de tot. Amb un any podem crèixer com a persones, ens fem grans, poc a poc entrem al món dels adults, agafem més responsabilitats, i sense voler-ho, i a vegades inconscientment, deixem coses en què abans ens hi dedicàvem molt. Suposo que són etapes de la vida, i que pot ser que en algun altre moment ens les tornem a trobar o bé les deixem per sempre, però estic segura que és per alguna altra etapa millor. El que sí que és veritat, encara que deixem moments, etapes, amistats, coneguts, etc, enrere sempre ho portarem a dins nostre -ja sigui al fons més profund del cor o a la motxilla que portem a la nostra esquena i que anem omplint al llarg de la nostra vida- i ens servirà de cara a altres experiències i etapes que haguem de passar i com a aprenentatge. Perquè ja sabeu que la vida és un aprenentatge constant. No només aprenem el que ens ensenyen de petits a l'escola o a casa, sinó a tot arreu, cada acció... ens serveix per aprendre i, encara que no ho volem, ho fem.

En fi.... que per no està inspirada Déu n'hi do, no?
Aquí ho deixo i espero (tot un repte) poder tenir uns minutets per tornar a escriure....
Fins aviat!!

Un nou curs...

Ahir al matí volia escriure, però no vaig poder. Em va venir l'inspiració. Tenia una idea.

Volia fer una reflexió sobre el final de les vacances i la preparació del nou curs que estem apunt de començar, però en qüestió d'hores les coses van canviar. Tot només per una trucada. Però no va ser una trucada qualsevol, no.

Al matí volia escriure que se'm feia estrany tot plegat. La gent comença a treballar, a planificar-se els horaris i totes aquestes coses, però jo no podia. No sabia res de la feina ni quan començaria a treballar.... però ja us dic, en qüestió d'hores i d'una trucada important, tot va canviar. Així que l'escrit no el vaig fer.

Ara ja sé que continuaré treballant a la ONCE (tot i que m'ho han de confirmar avui), com l'any passat, que començo demà o demà passat, i per tant, torno a tenir aquella sensació de principi de curs, de preparar-ho tot, una mica de mandra per començar (tot i que hi ha moltíssimes ganes), els horaris, .... no sé.... aquella sensació que es repeteix any rere any a l'acabar l'agost per deixar pas al setembre i començar la rutina un altre any.

Així doncs, ara només us puc dir que molts ànims per la tornada a les feines respectives i a la rutina. Espero que aquest estiu hagueu agafat moltes forces i hagueu carregat les piles per afrontar aquest nou curs que, per alguns ja ha començat, i per altres ha de començar demà!!

Molta sort!!